Ciències a l'ESO

Vaques marines al Pirineu !?

2012-01-26T06:30:00.000+01:00

M'agrada començar un escrit amb un títol provocador... no sé si us preocupa més que parlem de vaques marines o de animals marins al Pirineu. A continuació, us defensarem que, tot i que ho sembli, no estem bojos...

I és que llegeixo a muyinteresante.es una notícia del 11 de gener de 2012 on s'explica que un grup d'investigadors de la Universidad de Zaragoza han descobert al Pirineu aragonès la més antiga i completa col·lecció de fòssils del que es coneix vulgarment com "vaques marines". Els fòssils (d'uns 45 milions d'anys) són més de 500 i s'han trobat en el Geoparque del Sobrarbe, la comarca aragonesa on s'inclou Ainsa (preciosa!).

Us recordem que els Pirineus antigament eren un braç de l'oceà Atlàntic... per això no és d'estranyar trobar animals marins... tot i que, fins ara, no s'havien trobat d'aquest grup de mamífers en aquesta zona. Sobte (oi?) pensar mentre camines per damunt de muntanyes de 3000 metres que només uns quants milions d'anys abans tot allò era un mar...

Imatge de museugeologic.blogspot.com

I què és el que han trobat? De quin animal es tracta? De vaques? Bé, de fet, es tracta realment de sirenis (sirenes?,no!, sirenis). Els sirenis són mamífers aquàtics i herbívors i, com que semblen molt "bonatxons" se'ls va posar el sobrenom de "vaques marines". Jutgeu vosaltres mateixos! El nom fa referència a les sirenes de la mitologia, tot i que el seu aspecte no sigui gaire semblant. Llegeixo que Cristòfor Colom ja parlava d'aquests animals al seu diari... curiós... Els més antics exemplars d'aquest grup d'animals estan datats del període Eocè (56 milions d'anys), així que són relativament propers, apareguts força més tard de la gran extinció dels dinosaures.

Imatge de la Wikipedia

Juntament amb els cetacis i les foques, els sirenis són el tercer grup més gran de mamífers marins, i l'espècie terrestre més propera a ells són els elefants. Tal com llegeixo a la Wikipedia, a diferència de les foques, no tenen membres que els permetin desplaçar-se per terra. I, en contrast amb els cetacis, es troben sempre en aigües de costa o en aigua dolça. Així, doncs, ja veieu... la Península Ibèrica és rica en fòssils... i cada vegada més, en fòssils rarets...

Un nucli del planeta Terra... de mentida

2012-01-25T15:08:00.000+01:00

Aixíés... heu llegit bé. Avui us parlarem d'un artefacte que ens ha cridat l'atenció, després de llegir aquesta notícia. Es tracta d'un aparell en forma d'esfera de 3metres d'alçada que pretén reproduir el nucli del nostre planeta, per entendre què és el que passa en el seu interior. Lainvestigació es porta a terme a la Universitat de Maryland (Estats Units) il'objectiu és estudiar com es genera el camp magnètic que ensprotegeix dels raigs còsmics, de les radiacions solars, de la llumultraviolada... Recordeuque el camp magnètic de la Terra es produeix gràcies al movimentdel contingut fos del nucli intern... i que és indispensable per a la vida.

Defet, l'aparell el formen dos esferes. Una interna representarà ser el nucli sòlid i lasegona, més externa, el mantell. Entremig de les dues, es col·locaran unes 13 tones de sodi líquida 105 graus que representaran ser el nucli extern. Les esferes girenindependentment i a velocitats diferents, i se suposa que, a mesuraque el líquid es mogui entre les 2 esferes generarà correntselèctrics que, al mateix temps, generaran un camp electromagnètic... de manera semblant al que passa en el nostre planeta i el camp magnètic que el protegeix. Així doncs, es pretén a partir d'aquest model a petita escalaentendre el que passa a gran escala en el nostre planeta.

Imatge de la revista Nature.com

Em sembla una investigació prou curiosa per compartir-la amb vosaltres. Pel que sembla no és original, perquè ja s'han utilitzat altres models similars en altres grups d'investigació, que mai han funcionat. Aquesta vegada, amb l'experiència prèvia, s'esperen grans coses... i aquí estarem per explicar-vos-les!

Energia... de l'orina?

2012-01-14T06:30:00.000+01:00

Tot i que els polítics de torn s'enganxin sense dubtar-ho a les tecnologies ja desenvolupades per obtenir energia, ja sabem que l'energia obtinguda a partir de combustibles fòssils té els dies comptats, en especial pel que fa al petroli.

Per això hauria de ser inevitable apostar per fonts d'energia alternatives. En tot el ventall de possibilitats que se'ns obra ja hi ha unes quantes energies renovables que despunten i que cada dia que passa són més de present que no de futur: aquí podríem posar l'energia solar i l'energia eòlica, que ens permeten obtenir energia de l'entorn.Però, sens dubte, el més interessant, no per quantitat però sí per qualitat, és l'obtenció d'energia a partir de residus, com l'utilització de biomassa (restes de neteja de boscos, restes de collites, purins) per obtenir energia. Aquestes estratègies poden ser vitals en un futur perquè donen solució a un problema real de residus al mateix temps que n'obtenim un profit energètic: doble profit, doncs.

Imatge de zona-absoluta.com

Tancar el cercle és vital des d'un punt de vista ecològic, en el futur pot ser la clau per grans concentracions urbanes ecològicament sostenibles. Tenint en compte aquesta context, la notícia que us vull comentar avui pot ser molt més important del que inicialment sembla. Bé, de fet, en un principi fa riure. I, fins i tot, una mica de fàstic, però pot ser al·lucinant!

Es tracta que científics britànics han desenvolupat un sistema per produir electricitat directament a partir d'orina, utilitzant cel·les de combustible microbianes (CCMs). Què us sembla? Utilitzar microorganismes perquè reciclin orina i així obtinguem energia... brutal! I a més, de moment, aconsegueixen una eficiència del 70%! Si les dades que llegeixo són reals (la producció anual en el món de 6.4 bilions de litres d'orina) us imagineu quanta energia podríem obtenir?

Per completar una mica la notícia consulto un altre article on s'explica que el sistema (que podria ser interessant aplicar-ho en submarins, poblats de zones desèrtiques i en illes) utilitza com a font inicial la urea de l'orina i que permet separar 3 fraccions: l'aigua, el nitrogen i el diòxid de carboni. D'aquesta manera podríem reutilitzar l'aigua, al mateix temps que evitem la contaminació per excés de nitrogen i obtenim energia. Un cicle de matèria fantàsticament tancat!

Practicant el net-fitness

2012-01-12T14:54:00.000+01:00

Jasabeu que és important separar les deixalles a casa per poderdesprés llençar-les als contenidors que toqui. D'aquesta manerapossibilitem que -si l'ajuntament vol- es puguin reciclar part de lesdeixalles i no vagi a parar tot a un abocador.

Curiosament,però, no existeix una recollida generalitzada i organitzada per laGeneralitat, sinó que cada municipi fa una mica el que vol i com vol en tota aquesta història. Avui us volia parlar breument de coms'ho fa Sant Quirze del Vallès perquè passejant en cap de setmanaamb la família fa uns mesos em va cridar l'atenció la campanya quehan fet servir.

Aquest ajuntament ha col·locat adhesius informatius sobre les calories quees perden en abocar-hi les bosses d’escombraries, residus orgànics,paper o cartró. Aquesta iniciativa, en un to alegre i desenfadat,s’emmarca dins de la campanya de civisme “Sí volem, sí podem,sí civisme”, que treballa temes com la recollida d’excrements degossos, els cotxes mal estacionats, els graffiti, les escombraries iel vandalisme. A Sant Quirze es poden trobar frases com “practicael containering, l’empenying o l’striping”, i tot plegat peraconseguir una participació important de la ciutadania. No sé comho veieu vosaltres, però a Terrassa hi ha qui compleix i qui no, hiha a qui no li importa ni el color del contenidor, de manera quellença la bossa al primer que troba, i hi ha que ho separaabsolutament tot.

Nous vull parlar de si val la pena o si no val la pena, de sil'ajuntament fa alguna cosa o no amb el que recull... no importa...que ho facis representa una bona acció per al planeta... ningú ensho agrairà, més enllà de les generacions futures... així que, perdamunt de tot, és una opció personal...

Nosé que en penseu, però jo de vosaltres practicaria el containering, l'empenying i el que calgui, sens dubte...

Llarga vida als celacants!

2012-01-10T06:30:00.000+01:00

Llegeixo un article a laweb de la National Geographic Society sobre els celacants, uns peixosmolt interessants i també molt desconeguts. Es tracta d'un escritsignat pel científic que va prendre les primeres imatges d'aquestaespècie en el seu medi natural (Hans Fricke) i que explica algunes de lestroballes de l'equip que ha fet un estudi únic d'una població decelacants: 21 anys estudiant una mateixa població a les IllesComores, prop de Madagascar. I, a més, una curiositat addicional:les observacions d'aquests peixos estan fetes amb sumergibles perquèels celacants viuen a profunditats superiors als 150 metres.

Imatge de pescaprofesional.net

Sabeu per què sónfamosos els celacants, no? El celacant era un peix que es creiaextingit fa 65 m.a. al final de l'època dels dinosaures. L'any 1938es va trobar un exemplar a l'Àfrica i la comunitat científica vaal·lucinar! Ara sabem que n'hi ha poblacions d'aquests peixos alsoceans Pacífic e Índic (no té desperdici la història sobre elsdescobriments dels primers exemplars que consta a la Wikipedia).També són famosos perquè, juntament amb els peixos pulmonats sónels éssers vius més propers als vertebrats terrestres enl'evolució. És un tipus d'animal que vaaparèixer al nostre planeta fa uns 400 m.a. Si us quedeu indiferentsa aquesta dada, heu de saber que els grups de rèptils que sabem quesón molt antics en la història de la vida, els cocodrils i lestortugues, van aparèixer fa uns 250-260 milions d'anys. Així,doncs, els celacants són antics, únics i rars!

Durant aquests anys enl'estudi que ens ocupa els científics han estat capaçosd'identificar més de 140 individus utilitzant unes marques blanquesúniques que tenen aquests peixos als costats i que permetendiferenciar-los. La mortalitat d'aquests peixos en aquesta poblaciósembla molt baixa (3-4 individus/any) i això fa pensar que viuen alvoltant dels 100 anys. Tot i això, és difícil valorar l'edatd'aquests peixos perquè si en d'altres espècies de peixos es famirant els anells de les escates, en els celacants no es pot ferperquè no canvien amb el temps. 100 anys es un valor de referènciaque caldrà anar revisant, però això els col·loca en el grup delspeixos que duren més anys, entre els que trobem els peixos gatsgrans, les anguiles i els esturions. Llarga vida als celacants!

Per què hi ha més fotosíntesi en dies ennuvolats?

2012-01-08T06:30:00.000+01:00

La fotosíntesi és el procés estrella dels vegetals (i també d'un bon grapat de microorganismes) que permet a les plantes agafar diòxid de carboni de l'aire i aprofitar el carboni per obtenir matèria orgànica mentre l'oxigen que sobra s'allibera a l'aire. D'aquesta manera àtoms de carboni que volen per l'aire es fixen en organismes vius i permet que es renovin i creixin... una transformació química fantàstica que permet la vida. Nosaltres ens aprofitem de tot plegat perquè utilitzem l'oxigen que alliberen aquests organismes fotosintètics: són purs recicladors del que llencen les plantes i, d'alguna manera, formem un tàndem genial on uns aprofitem les "deixalles" dels altres...

Imatge de comohacerte.com

Perquè aquest procés de la fotosíntesi es pugui donar, cal energia externa, i aquesta energia externa s'obté de la llum... normalment la del Sol, tot i que de manera artificial també podem "enganyar" les plantes amb llum artificial. Així, doncs, el motor de tot... de la fotosíntesi, de la producció de matèria, de l'alliberament d'oxigen, que nosaltres puguem existir... és el Sol. Així, doncs, seria fàcil pensar que

a més Sol ---> més energia ---> més fotosíntesi

Però no és així. O sí, però no.

Imatge de ecologiaverde.com

Uns científics ho han estudiat in situ en un bosc i han arribat a la conclusió que hi ha més fotosíntesi en dies ennuvolats. La clau de tot és entendre que en dies assolellats hi ha més llum directe, però en dies ennuvolats hi ha més llum difosa. És a dir, si fa sol la llum arriba directe a la planta, les branques que estan més amunt reben més energia i fan ombra a la resta. En canvi, quan hi ha núvols la llum es reflecteix més i arriba dispersa, rebotant per tot arreu, no directe. Això fa que molta llum no arribi a la part superior de la planta, sinó a les branques inferiors i habitualment més amagades, evitant les ombres i provocant que el conjunt de la planta rebi més llum, més energia i, d'aquesta manera, puguin absorbir més carboni. Tot plegat, força interessant perquè és un fet que ens descol·loca inicialment. Així és la natura, sàvia...

Escrit basat en un article de muyinteresante.es

Aliens? No, Barentians!

2012-01-06T06:30:00.000+01:00

De tant en tant m'agrada parlar-vos de l'obra de fotògrafs naturalistes d'aquells que al·lucines amb cada imatge que veus. Avui toca un rus, Alexander Semenov, de professió biòleg marí. S'ha passat dos anys en l'estació biològica del Mar de Barents, fotografiant fauna d'un lloc especialment verge, sense llum i molt fred. Per alguna cosa està sota l'Oceà Glaciar Àrtic. El que s'ha trobat és genial, especial, éssers vius que semblen d'un altre planeta, tot i que no ho són... són barentians, del Mar de Barents...

Podeu veure centenars d'imatges seves als seus àlbums penjats a Flickr. I jo vaig conèixer aquest autor arrel d'aquest article.

Pterosyllis finmarchica. Alexander Semenov

Sarsia tubulosa. Alexander Semenov

Beroe abyssicola. Alexander Semenov

Aeginopsis laurenti. Alexander Semenov

Dendronotus frondosus. Alexander Semenov

Algunes coses que hem descobert el 2011

2012-01-04T06:30:00.000+01:00

En aquests primers dies de 2012 no hi ha com llegir articles resum de l'any que acaba... i també n'hi ha de ciència! Jo llegeixo especialment un de títol "25 coses que hemos descubierto en 2011" que us recupero de Muyinteresante.es. Entreu-hi si voleu llegir-lo íntegrament... aquí només comparteixo amb vosaltres algunes dades...

El sistema solar primitiu va expulsar un planeta gegant semblant a Júpiter. Amb aquest i Theia anem quadrant com es va formar el nostre sistema solar.
El ex-planeta Plutó té un bessó quasi idèntic que anomenem Eris. Tant de temps pensant en si era o no un planeta, i ara resulta que n'hi ha un altre igual que desconeixíem.
Els moviments dels bigotis dels ratolins i les rates cap endavant i endarrere, a gran velocitat i de diferents maneres, els permeten captar el medi que els envolta, determinant la posició, la forma i la textura dels objectes. No és, doncs, una qüestió d'olors.
El desgel a l'Himàlaia s'està accelerant: els darrers 30 anys l'àrea coberta per glaciars s'ha reduit un 22% a Butan i un 21% al Nepal. Arribarà el dia que per pujar a l'Everest no caldrà creuar glaciars.
Els mosquits escullen les seves víctimes en funció de la quantitat de diòxid de carboni que emeten al respirar i no, com afirma la creença popular, per la dolçor de la sang. Així, doncs, és més una qüestió d'alè.
El dia dura 46 hores per al peix cec de Somàlia (Phreatichthys andruzzii). És una notícia més interessant del que sembla... s'allunya dels bioritmes de la natura...
Fer exercici físic resulta tant eficaç per prevenir les migranyes com certs fàrmacs. Pels que les pateixen, pot ser molt important perquè sovint no saben què fer...
El canvi climàtic està avançant la primavera dos dies cada 10 anys. I em sembla poc, perquè cada vegada hi ha més diferència entre la primavera astronòmica i l'estacional.
Creuar els braços després de patir una cremada o rebre un cop alleugereix el dolor perquè així es confon al cervell sobre l'origen del dolor. Apunteu i recordeu!
Quan els humans captem el color vermell, els nostres músculs reacciones més ràpid i amb més força. Per alguna cosa, el color vermell és un dels utilitzats per la natura per avisar del perill.

El mono, mona, monos, mones Chita

2012-01-03T06:30:00.000+01:00

És molt possible que la majoria de vosaltres no sapigueu qui és Tarzan, si no és per les pel·lícules de Disney. Tarzan és un personatge de ficció de literatura que va passar al cinema gràcies a Hollywood crec que a partir dels anys 30. Era un humà que havia crescut a la selva i que no havia tingut contacte amb la civilització. A mi quan era petit m'agradava molt veure a la tele les seves pelis, de les quals hi ha un bon grapat. Com Sean Connery fent de James Bond, alguns actors van passar a la posteritat al convertir-se en Tarzan: jo diria que el més famós fou Johnny Weismuller. Sigui com sigui, aquest escrit no va sobre Tarzan, sinó sobre la seva amiga incansable, que com és a la selva no pot ser un gos, sinó un ximpanzé: la mona Chita.

El 24 de desembre es va anunciar la seva mort. És la mort oficial, perquè realment sembla que diferents ximpanzés han anant encarnant el personatge de Chita, i no sabem ben bé qui ha mort aquest Nadal... el més famós dels ximpanzés que es va convertir en Chita va ser Jiggs, que va morir (segons Wikipedia) l'any 1938. Chita no era una femella realment, sinó un mascle... perquè Jiggs ho era, Mike també, i el 3r en discòrdia també, i com que és impossible que hagi pogut viure vuitanta-i-pico anys com ens fan creure els de Hollywood (la mitjana en captivitat és de 30-40 anys) està clar que han anant substituint el ximpanzé... i per això el títol de l'escrit. Podeu llegir més sobre aquestes polèmiques a la Wikipedia.

Sigui com sigui, la mort oficial és una bona excusa per gaudir d'un altre dels noms propis entre els grans simis, històries humanitzades de primats que tant m'agraden. Comparteixo amb vosaltres 3 vídeos que complementem molt bé la història: el primer és la notícia tal com la van explicar al telenotícies de La2; el 2n un muntatge amb imatges molt il·lustratius de la seva vida i el 3r un recull d'laguns bons moments de Chita a les seves pel·lícules. No ho dubteu, gaudiu de l'espectacle d'uns actors quasi professionals una mica monos...

La notícia

Un homenatge molt xulo

Una selecció d'escenes de les pel·lícules de Tarzan

La bellesa de la pol·linització

2012-01-02T07:38:00.001+01:00

Un fantàstic vídeo sobre les relacions entre les espècies...

us aconsello veure'l a pantalla completa.

Una trobada fortuita amb goril·les

2011-12-29T07:00:00.000+01:00

Ja sabeu que tinc una predilecció especial pels grans simis... em recorden que nosaltres som animals també, i que els animals no ho són tant com ens ho fan pensar...

Avui una de goril·les. Goril·les salvatges en el parc natural de Bwindi a Uganda. Només us puc dir que aguanteu fins al final... al·lucinareu!

La marató de TV3 2011

2011-12-27T07:00:00.000+01:00

Fa poc es va viure a Tv3 la Marató sobre Regeneració i trasplantament d'òrgans i teixits.

La Maria Vericat em va ensenyar alguns vídeos i ara he fet una ullada amb calma. La Marató no només és entreteniment, també s'aprèn i molt, a més de conèixer una realitat diferent a la nostra.

Dedicarem aquesta entrada als 3 breus vídeos divulgatius que han creat per l'ocasió: un explicant la teràpia cel·lular, un segon sobre què passa quan es trasplanta un òrgan i un tercer que es centra en el trasplantament de medul·la òssia. Feu una ullada als tres i expliqueu quin o què us ha cridat més l'atenció...

Vídeo 1. Teràpia cel·lular

Vídeo 2. Què passa quan trasplantem un òrgan.

Vídeo 3. Trasplantament medul·la òssia.

El nostre fràgil oasis

2011-12-25T09:26:00.001+01:00

Avui, dia de Nadal, crec que és el millor dia per començar el 2n trimestre en aquest espai que compartim. I ho farem amb delicadesa, amb majestuositat, amb bellesa... dedicant aquesta entrada al planeta que ens ha vist néixer. Així que avui, el dia que celebrem que un Jesuset va néixer a Betlem, dediquem aquest bloc al naixement de cadascú de vosaltres.

Les imatges són reals e increïbles, són la millor manera de reclamar el respecte pel medi ambient i per tots plegats. La música és de Peter Gabriel, un cantant de la meva època. Us aconsello veure el vídeo en gran format, amb altaveus a tope i amb poca llum. Que tingueu unes Bones festes!

La mantis o “Devórame otra vez…”

2011-11-06T09:34:00.000+01:00

Aquesta entrada ha estat escrita per la Bea i és la darrera del primer trimestre...

Les mantis són un grupd’insectes amb més de 2.200 espècies distribuïdes arreu del món en la franjatropical i les àrees temperades. Tot i que a Europa viuen al voltant de dotzeespècies, la més coneguda és la mantis religiosa. La resta passendesapercebudes gràcies a la seva capacitat de camuflar-se entre la vegetació. Aquesta capacitat junt amb l’aspecte estrany,barreja d’alienígena i robot cibernètic, ha convertit aquesta família d’insectesen una gran desconeguda per l’home i ha despertat les nostres pors isupersticions.

A Espanya molta gentpensa que les mantis religioses són animals verinosos i nocius, però larealitat és molt diferent. Són inofensives per l’home, cap espècie té verí, i amés tenen un paper beneficiós per als nostres cultius, ja que són molt bones caçadoresi mengen quantitats molt grans d’insectes perjudicials.

Mantis diable adoptant una actitud agressiva, que els serveix com a defensa,
no com a atac (de xlsemanal.com)

El cos de totes lesmantis presenta un arsenal enfocat a la caça. Tenen un exoesquelet de quitinaque les protegeix de les agressions externes i que, segons l’espècie, s’hamodificat fins a convertir-se en una sofisticada disfressa que les ocultad’enemics i preses. Les potes de davant s’han convertit en dues poderoses armesd’atac amb les que atrapen els animals que els serveixen d’aliment. El primersegment del tórax reforçat és com un coll mòbil que pot girar prop de 300graus, de manera que poden veure tot el que les envolta sense moure’s nidelatar així la seva posició. A més, disposen d’unes mandíbules capaces detallar l’esquelet de qualsevol insecte.

Poden volar, detecten elsinfrasons dels ratpenats de manera que eviten “caure en les seves mans”, esmouen a gran velocitat, emeten sons xiulants que espanten els seus enemics...Són, en definitiva, un dels millors predadors del món dels insectes. Però aixòté el seu preu.

Mantis diana (de invertebrata.yoyo.)

Mantis orquidea. És l'espècie amb més dimorfisme sexual, la femella és el doble de
gran que el mascle (de ecuadorciencia.org)

Quan arriba el momentd’aparellar-se, els mascles de mantis (molt més petits que les femelles) esjuguen literalment la vida a l’apropar-se a una femella. A vegades, la femelladeixa que el mascle acabi els seus exercicis amorosos per després atrapar-lo idevorar-lo. Aquesta és una estratègia evolutiva que pot semblar incoherentd’entrada, però té la seva explicació. La majoria dels mascles mor d’esgotamentdesprés de l’aparellament. Les femelles saben que han d’afrontar un període dedesgast físic important mentre produeixen els 20 o 30 ous que apilarà al’ooteca, que és com una caixa forta formada per una substància blanca, unasaliva segregada per la mare, que s’endureix a l’entrar en contacte amb l’aireformant una càpsula protectora pels ous. La millor manera que té la femella perafrontar aquest període és aconseguir proteïnes extres i un mascle que moriràextenuat és una temptació irresistible i fàcil.

Mantis amb un mascle decapitat per ella mateixa, que pot seguir copulant mentre
està sent devorat (de elmanana.com)

Una gran part de l’èxitde les mantis com a depredadres es deu a la seva capacitat per mimetitzar-se al’ambient que les envolta. Aquesta adaptació ha arribat a uns límitsimpressionants. Els colors i les formes del cos que s’assemblen a les planteson s’amaguen es complementen amb l’adopció de moviments que imiten al de lesfulles i branques mogudes pel vent. Però encara arriben més lluny. En elsterritoris de sabana, on són freqüents els incendis estacionals, algunes espèciesde mantis africanes i australianes presenten l’anomenat “melanisme delsincendis”. Quan el terra queda ennegrit pel foc, aquestes espècies verdes sabenque els serà difícil camuflar-se, així que, quan canvien l’exoesquelet, la sevanova coberta protectora serà de color negra. Imagineu-vos.

Les mantis van sorgir alCretàcic, fa uns 145 milions d'anys, a partir d’una espècie de panerola quepresentava les potes davanteres similars a les de les mantis actuals. Gràcies aque la majoria de les mantis viu a l'interior de selves remotes i espais pocpoblats no es troben actualment en perill d'extinció. Només la petita mantisreligiosa àptera, que habita exclusivament a la Península Ibèrica, es trobainclosa en el Llibre Vermell d'Espècies Amenaçades de la Unió Internacional pera la Conservació de la Naturalesa.

Exogyra i la creu dels 3 regnes

2011-11-04T06:00:00.000+01:00

Aquest darrer pont hemestat en família a la província de Terol, a casa d'un amic. Desd'allà vam fer diferents excursions que ens van permetre descobrirla bellesa d'una zona poc coneguda per nosaltres.

Una de les sortidesque vam fer fou a la Creu dels 3 Regnes. Un lloc on coincideixen els límits dels anticsRegnes de València, Castella i Aragó; avui dia de les provínciesde València, Conca i Terol. Diuen que antigament es trobaven elstres reis en aquest indret per discutir les qüestions que requerienposar-se d'acord tots tres. I que per a fer-ho es col·locaven en unataula triangular per no haver d'abandonar el seu regne. Rere el reide Castella i el d'Aragó una creu, i rere el de València (que enaquella època era àrab) una mitja lluna. Llegenda o lliçód'història?

I direu, “Vaja, peròaixò no era un bloc sobre ciències? Com és que avui ens parlad'història?” Doncs, hi ha una raó. Resulta que la zona és ricaen fòssils. Bé, suposo que coneixeu que a la província existeixDinópolis, un parc que pretén potenciar turística i lúdicament lariquesa de fòssils de la zona... però no parlem d'això... parlemque vas caminant cap a la Creu dels Tres Regnes i, sense adonar-te,et trobes immers en una zona on hi ha centenars... què diccentenars! Milers de fòssils al terra... ho corroboro! No esticexagerant... milers de fòssils al terra... de sobte, et sorprensdeixant de gaudir de les fantàstiques vistes de la zona i mirantquasi extasiat la quantitat increïble de restes d'una espèciemarina que habitava la regió... com em continua sorprenent caminarper damunt dels mil metres i pensar que aquella zona, antigament, erael fons del mar...

La zona és rica depetxines marines fossilitzades popularment conegudes com “orellesde moro” per la seva forma, tot i que a mi em recorden -i molt- elsmusclos. De seguida nosaltres vam passar a buscar quelcom que no fosorelles de moro, i la veritat és que amb dificultat vam trobarquatre caragolines que van ser molt aplaudides... genial perquèanàvem amb 4 nens petits i vam poder donar una a cadascú...

Buscant per Internethe trobat una breu descripció d'aquest tipus de fòssils feta per ungran naturalista espanyol del segle XVIII, Antonio José Cavanilles.al volum 2 del seu llibre “Observaciones sobre la Historia Natural,Geografía, Agricultura, Población y Frutos del Reyno de Valencia”publicat el 1795.

“Entre los montes sedistingue el llamado Muela, situado á media legua hácia el nordestede la villa. Hállase coronado de bancos calizos casi horizontalescon muy poca tierra , y por eso sin cultivo en lo alto; pero susfaldas están enteramente cultivadas por ser de tierra fértil, laqual se halla sembrada de ostras llamadas allí orejas de Moro, queparecen madras, de la misma especie que las descritas en Vistabella yVillafranca. Gran número de ellas se desprende de la parte inferiorde los bancos calizos inmediatos á la cumbre ; pero muchas mas sedescubren con el arado; de modo que parece que la Muela entera seformo de las dichas ostras. Las mas están ya reducidas á tierra , yaun van descomponiéndose otras para aumentar los campos: buenaporcion de ellas perdiéron su forma para pasar á peñas calizas ; ylas restantes aunque petrificadas conservan su forma exterior, yalguna vez el brillo. Abrí algunas , y observé que sus dos válvulaseran algo desiguales , y que una de ellas tenia el interior cóncavo,y la otra algo convexo en la parte contigua á la charnela. Hállaselas mas veces una petrificacion caliza, que ocupa enteramente lo queen otro tiempo el animal que pereció ; y no pocas un cuerpo térreoamarillento gredoso, que la humedad y el agua ablandan y deshacen.”

Pel que he trobatles orelles de moro són fòssils de l'espècie Exogyra, que fou unbivalve molt habitual a l'època del Juràssic i Cretàcic a Europa(de 200 a 60 milions d'anys). Aquí una web amb imatges d'algunsexemplars d'aquesta espècie. Així, doncs, són de l'època daurada delsdinosaures. Vivien al mar a poca profunditat, estesos al terra. Elcostat convex, més elaborat, el tenien cap al fang o la roca,fixant-se al substrat, i la part més plana cara a la superfíciemarina, fent de tapa i servint per camuflar-se. Us deixo un vídeo familiar que no us deixarà indiferents mostrant-vos els fóssils...

Les noves 7 meravelles naturals

2011-11-02T19:01:00.000+01:00

L'11/11/11 s'acabarà la votació deles noves Set Meravelles de la Naturalesa promoguda per la FundacióNew7Wonders. Crec que la millor acció individual que podem tenir ésparticipar en la votació.

Així, doncs, connecteu-vos a la weboriginal de les votacions que és aquesta:

New7wonders.com

I allà haureu d'escollir 7 de les 28finalistes. Qualsevol de les 28 propostes són increïbles.

La campanya per a escollir aquestesnoves meravelles naturals del món va començar el 2007, i en ella hihavia 3 candidates espanyoles: Picos de Europa, el volcà del Teide iel Parc Nacional de Serra Nevada. Cap d'elles va passar la segona ronda.

Compartiu en aquest espai què heuvotat.

20è Concurs de pintura infantil del PNUMA

2011-10-31T07:00:00.000+01:00

Estic encara al·lucinant amb els dibuixos finalistes en un concurs per a infants que organitza des de fa uns anys les Nacions Unides mitjançant la seva secció de Medi Ambient (UNEP, en castellà PNUMA)

El concurs en concret és el 20th International Children's Painting Competition on the Environment i ja us dic que no té desperdici. La pàgina original que us aconsello visiteu és aquesta. I aquí us deixo alguns dels premiats en aquesta 20a edició.

Quan mireu la presentació feu un clic a la icona de la part de sota de la dreta per a veure-la a pantalla completa.

PNUMA. 20è concurs de pintura infantil

Wildlife Photographer of the Year 2011

2011-10-28T18:30:00.000+02:00

Fa uns dies llegeixo que ja han sortit les fotografies guanyadores del 2011 en el concurs de fotografia "Veolia Environnement Wildlife Photographer of the Year". Un d'aquells concursos espectaculars que un amant de la natura no s'ha de perdre, ni que sigui en línia...

El concurs està patrocinat pel Natural History Museum de Londres i la revista BBC Wildlife Magazine. La web principal la teniu aquí. Jo faria una ullada!

Tal com llegeixo a muyinteresante.es en la categoria principal ha guanyat l'espanyol Daniel Beltrá -habitual de Greenpeace- amb la seva fotografia "Naturaleza muerta con petróleo", on apareixen un grup de pelicans coberts de petroli en el vessament de cru del Golf de Mèxic, que ja estaven en fase de neteja. 6000 aus van morir en aquest accident. De fet, també li han donat el premi al fotògraf de l'any pel seu treball sobre el vessament de petroli al Golf de Mèxic amb unes fotografies al·lucinants amb uns colors que fan bonic el desastre.

Imatge de http://www.nhm.ac.uk

Els de Muy interesante han preparat una galeria xulísima amb algunes imatges espectaculars presentades al concurs. Feu una ullada...

Galeria de muyinteresante

I, per acabar, altres imatges guanyadores:

Premi Gerald Durrell. Imatge de http://www.nhm.ac.uk

Imatge de http://www.nhm.ac.uk

Finalista 15-17 anys. Imatge de http://www.nhm.ac.uk

Primer premi juvenil. Imatge de http://www.nhm.ac.uk

Finalista 15-17 anys. Imatge de http://www.nhm.ac.uk

Finalista Behaviour Birds. Imatge de http://www.nhm.ac.uk

Primer Behaviour Mammals. Imatge de http://www.nhm.ac.uk

Primer Gerald Durrell. Imatge de http://www.nhm.ac.uk

Primer Behaviour Birds. Imatge de http://www.nhm.ac.uk

Animal portraits. Imatge de http://www.nhm.ac.uk

Wild places. Imatge de http://www.nhm.ac.uk

Compartiu amb la resta: quina us agrada més? Per què?

El naixement dels pollets

2011-10-27T05:48:00.001+02:00

Un nou fantàstic article de la Bea...

Probablementel que tots sabíem, o suposàvem, fins ara pel que fa als pollets de les aus eraque la mare (o pare, de vegades) havia de donar escalfor als ous per a quenaixessin.

Lloro amb pollets (Imatge de google.es)

Doncsresulta que no tot és tan senzill dins d’aquest procés d’incubació, anem perparts:

Sotala closca, el pollet es desenvolupa gràcies a la calor dels seus pares, que hand’anar movent els ous per tal que l’embrió quedi a la part superior de l’ou.Sembla que entre la part de dalt i la inferior hi pot haver una diferència detemperatura de gairebé 28 graus!!!!! Així, si l’embrió quedés a sota, moririade fred. Al llarg dels dies d’incubació el futur ocellets va creixent i el seumetabolisme comença a generar la seva pròpia calor. Fins aquí tot molt normal,oi? Però arriben nous problemes...

Pollet de caracaras (Imatge de us.cdn1.123rf.com)

Lesaus posen els seus ous dins un interval variable de dies, per lògica elspollets haurien de néixer en l’ordre en què van ser posats els ous... peròimagineu-vos quin desgavell pels pares, pollets i ous tots junts dins del niu.No és una estratègia favorable per la supervivència de la major part delsnounats, que és el que sempre pretén la biologia de les espècies.

Sovintes dóna, en les aus, que algun dels pollets és més gran en mida que d’altres,quan això passa els pares es dediquen més als grans i això implica que moltprobablement els desfavorits moriran, a vegades en mans o urpes dels seusgermans..... Sí, molt “salvatge” tot plegat, és la llei del més fort. Aquestasituació tan horrorosa, humanament parlant, s’agreujaria molt si en el niu hihaguessin pollets amb diferents dies de vida, els que naixessin abans tindrienmoltes més avantatges i possibilitats de sobreviure a un enemic, per exemple.Com s’ho fan per evitar aquest drama? Comunicant-se.... recordeu que lacomunicació la major part de les vegades és la solució per a moltsproblemes?????

Pollet de xoriguer (Imatge de demaprimilla.org)

Semblaque dos dies abans de néixer els pollets es comuniquen amb l’exterior ambdiferents tipus de missatges acústics.

Elprimer va dirigit a la mare i diu: “Estic incòmode”, al sentir-ho la mare sapque ha de moure l’ou de posició, ja que si no ho fa l’embrió es podria enganxar a la closca i morir. Osigui, que quan els pares senten aquests sorollets mouen els ous ràpidament pertal de deixar de sentir les queixes del que seran els seus pesats fills.....

Hiha un segon missatge, aquest en l’altra direcció. La mare fa el típic cloqueigque hem sentit fer a les gallines quan coven els ous. En sentir-lo, el polletes tranquil·litza i respon amb altres sons traduïbles com: “Continues aquí,mama?”

Eltercer tipus de missatge, poc abans de l’eclosió dels ous, és el que fa que elspollets s’improntin. Què volia dir això de l’”imprinting”? La mare els deixaidentificar la seva veu per a que els seus fills, des de dins, la fixin i aixíal néixer, sàpiguen sense error, qui és la seva mare. Tan bon punt surtin del’ou, els pollets es guiaran per aquests sons i reconeixeran com a mare qui elsemeti.

Pollets d'emús (Imatge de aea-emu.org)

Idireu: “molt bonic, però tot això no soluciona el fet que uns neixin abans iuns altres després...” És que hi ha un penúltim missatge (“preparats pernéixer”). És una crida entre germans que accelera el metabolisme dels mésretardats, de manera que tots sincronitzen el “part” i arriben al mateixdesenvolupament. Finalment, els pollets emeten un darrer avís a la seva mare:“Atenció!!!! Naixem!!!!” i aquests sons la preparen per potenciar el seuinstint maternal i carregar-se de paciència per tenir cura dels seus exigents itabalots fills.

Orenetes demanant menjar a la mare (Imatge de google.es)

Eldiàleg fills-pares és imprescindible inclús abans de néixer, encara no hoteníeu clar?

Els nostres amics..... els gossos

2011-10-23T23:02:00.000+02:00

Article escrit per la Bea

Fa 30.000 anys, a l’Àsia,els caçadors miraven amb agraïment els petits llops que els havien ajudat aaconseguir la presa que estaven devorant a la vora del foc... Amb tota laintenció o no, els llops havien fet acostar els cérvols on estaven els caçadorspermetent que els poguessin abatre amb les seves llances rudimentàries.

Un dels joves del grup vamenjar-se el darrer tros de carn d’un os i el va llançar cap als llops. Elsanimals van estar molt contents amb el regal. D’altres caçadors van imitar eljove, aquells llops rebien una recompensa per la seva ajuda. Amb aquest gestmolt possiblement va començar una de les històries més boniques que l’home potgaudir.

Aquesta escena devia ser habitual, els petitsllops de l’est d’Àsia es van acostumar a viure vora els campaments humans. Elscaçadors es beneficiaven dels animals, que els ajudaven en les caceres i elsavisaven del perill gràcies als seus extraordinaris sentits A canvi, els humansnòmades els oferien les sobres de les seves captures.

Milers d’anys deconvivència van apropar les dues espècies, el que va provocar inevitablescanvis en els petits llops asiàtics, per començar ja no els feia falta unaestructura social tan complexa dins de la manada; els homes es van convertir enels proveïdors del menjar i, per tant, en els líders. La lleialtat cap alséssers humans es va anar fent cada cop més forta, igual que el seu grau dedependència, esdevenint irreversible. Poc a poc els petits llops s’anavenconvertint en els primers gossos.

Alaskan malamutes. Imatge de http://razas-perros.perrosmania.com

Des del Paleolític elsgossos han anat canviant depenent del desig capritxós de l’espècie que els vaadoptar com a mascota. Actualment hi ha més de 400 races de gossos, esculpidesgenèticament seguint les nostres “necessitats”. Si bé al principi es va buscarque ens ajudessin en el treball i per defensar-nos contra possibles enemics,amb el temps les tasques s’han anat diversificant. A la Xina imperial es feien servir els gossospetits (pequinès) com a escalfadors, posant-los a l’interior de les túniques deles dones i vells. A Roma es destacava la força i bestialitat dels gossos,utilitzant-los com a arma. En les regions boreals es van convertir en animalsde tir i en abric de qui guiaven. En el Perú preinca es considerava un alimentapreciat. A Centreeuropa pastors experimentats... Per tot el món els gossos esdiferenciaven, canviaven, s’especialitzaven alterant el seu físic i el seucomportament segons els caprici dels seus criadors.

Resultat? Una varietatextraordinària de races; animals seleccionats pel seu olfacte, força, pel fetde ser mansos, per la seva velocitat, instint caçador. Els creuaments iselecció ens donen races que varien en pes i mida, des dels Chihuahua de menysde 20cm i 1 kg de pes fins el gegant caçallops irlandès o l’enorme SanBernardo, amb un record de pes de 150kg.

Gran danès i chihuahua (Imatge de blogspot.com)

Les races s’handiferenciat tant que els científics es pregunten si realment tots els gossosprovenen d’aquells petits llops de l’est d’Àsia. Gràcies a tècniques deseqüenciació genètica els investigadors han anat comprovant la història evolutivadel més domèstic dels nostres animals. Tot i que la prova més antiga dedomesticació d’un cànid (31.700 anys) es va trobar en una cova belga l’any2008, la diversitat genètica més gran es troba en els gossos de l’est asiàticdemostrant el punt de partida en el que Canislupus va evolucionar cap a Canisfamiliaris.

Bulldog francès (Imatge dedoggies.com)

Des d’allà els gossos esvan estendre seguint l’expansió de l’home, colonitzant Europa i més tardAmèrica, Oceania i Àfrica. En tots elscontinents existien cànids salvatges menys a Oceania, on els aborígens vanportar els seus gossos, que amb el temps es van asilvestrar donant lloc alsdingos, l’única raça de gos que ha recorregut el camí invers cap a un estatsalvatge.

Se sap que pràcticamenttotes les races de gossos tenen el llop en el seu origen. Només una poblacióhumana va tenir una raça de gos de diferent procedència, els indis iagans, dela Terra de Foc, que van domesticar guineus vermelles. Aquells gossos fueguins enshaguessin pogut donar pistes dels canvis anatòmics i etològics que comporta ladomesticació dels cànids, però, malauradament, tant els iagans com les sevesmascotes van desaparèixer per sempre amb l’arribada de l’home blanc i la sevaimmensa varietat de gossos.

Megavirus, el virus més gran

2011-10-20T06:17:00.000+02:00

Enmig de la quantitat denotícies del món científic que es repeteixen en tots els mitjans,sovint hi ha també algunes que -sorprenentment- només surten en undiari, tot i ser prou importants per parlar-ne més. Avui us vullparlar d'una d'aquestes.

Es tracta de la troballadel més gran virus conegut fins ara. L'han batejat curiosament ambel nom de Megavirus chilensis (imagineu on l'han trobat). La sevagrandària és de 0.7 micres de diàmetre... què us sembla? És poco molt? Doncs, 0.7 micres significa que és de 10 a 20 vegades mésgran que qualsevol altre virus, fins i tot, més gran que alguns bacteris.

Imatge de muyinteresante.es

A mi em sembla moltcuriosa la notícia per tres motius fonamentalment:

1r. Perquè pel que sembla,els virus més grans que es coneixen comparteixen que tenen una menade fils fora de la seva càpside/coberta de proteïnes, cosa que notenen la resta de virus.

2n. Que existeix unacorrent d'opinió entre els científics que estudien aquests tipus devirus tan grans que afirma que van evolucionar a partir de cèl·lulesque es van fer més simples. Aquesta és una idea que, si anés amés, seria la confirmació d'una relació evolutiva real entre lescèl·lules vives i els virus, i us recordo que la tendència actuales considerar que els virus no són vius perquè no estan formats decèl·lules. Suposaria revisar, doncs, la definició de la vida.Seria emocionant!

3r Quan parlem a classesobre el tema dels nivells d'organització de la matèria, i veiemcom la matèria es va organitzant i formant estructures cada vegadamés complexes i, sovint, més grans... per a què vosaltres tingueuuna idea global de tot jo acostumo a dir que les molècules formenestructures de grandàries de nanòmetres (0.000000001 metres) i queles cèl·lules són de grandàries de l'ordre de les micres(0.000001 metres, és a dir, mil·límetres de mil·límetres). Aixòvol dir que les molècules més grans són de grandàries d'uns pocscentenars de nanòmetres, però no arriben a les micres. Amb aquestsvirus la frontera de dimensions entre les molècules i les cèl·luleses difumina i, com tot, sembla que aviat haurem de tenir present queles coses ja no són només blanc i negre, sinó que hi ha moltsmatisos.

Nim, el ximpanzé de Manhattan

2011-10-18T22:15:00.000+02:00

Nim és un d'aquells ximpanzés que desemfoca la diferència entre els humans i els animals.Arrel que el cap de setmana vaig veure la pel·lícula "El origen del planeta de los simios" vaig conèixer l'existència d'un documental sobre aquest animal que es va estrenar l'estiu passat als Estats Units i el Regne Unit. Avui llegeixo un breu article al diari Ara sobre aquest, així que finalment m'animo a fer-vos cinc cèntims. Per a fer aquest article he llegit també un escrit del bloc Ciencia en 35mm

Imatge de http://cienciaen35mm.blogspot.com

Nim Chimpsky fou un ximpanzé que va viure a Manhattan, Nova York, en la dècada dels 1970. Fou escollit per rebatre la teoria de Noam Chomsky que defensava que el llenguatge és únic de la nostra espècie humana. Es tractava de demostrar que un primat, si aprenia el llenguatge dels signes, podia explicar el que estava sentint. Poc després de néixer, Nim fou entregat a Stephanie LaFarge, que faria de mare adoptiva durant 5 anys. Li van posar bolquers, es vestia com un nadó i, fins i tot, li van donar el pit. Foren anys intensos de convivència en una família humana que tenia un membre, diguem-ne, especial.

El projecte Nim va acabar cancelant-se amb la conclusió que els ximpanzés no poden formar frases completes. Nim va aprendre unes 120 paraules del llenguatge dels signes, i va establir una comunicació important -evidentment- amb la seva família humana. Va quedar lluny, però, de les més de 350 paraules que havia après el ximpanzé Washoe.

Nim va tenir un final trist, primer en un centre de primats i després en mans d'una farmacèutica. Decepcionant final.

El fracking

2011-10-15T18:09:00.000+02:00

Fa un temps en aquest mateix bloc parlàvem del bunkering, una tècnica per netejar dipòsits de vaixells que contamina globalment més que els vessaments de petroli puntuals que tanta alarma social generen. Avui anem a parlar del fracking, una tècnica d'extracció de gas natural que està generant darrerament força alarma social als Estats Units. M'introdueix en el tema un article que llegeixo a Consumer.es. Però anem per parts.

Cada vegada utilitzem més gas natural i menys petroli com a font d'energia per a generar electricitat. N'hi ha més (per tant, ara per ara és més barat) i contamina menys perquè genera menys gasos d'efecte hivernacle. Per això, les grans potències intenten obtenir-ne tant com poden. Els jaciments clàssics de gas natural no donen problemes importants. Els problemàtics són els jaciments no convencionals, els que estan detectats però als quals no es pot arribar al gas de manera clàssica. En aquests casos, existeix una tècnica particular per extreure'l anomenada fracking i també una alternativa amb aigua (hydro-fracking) que consisteix en la injecció a alta pressió en aquests jaciments de milers de litres d'aigua barrejats amb productes químics i sorra, que intenten bàsicament penetrar en la roca que conté la bossa de gas i alliberar-lo. Estats Units és el país que més utilitza aquesta tècnica per les seves "perforacions" per obtenir el gas, per això l'alarma social.

Problemes del fracking: (1) Contaminació de l'aigua de la zona per metà; (2) L'efecte hivernacle és més important del que sembla perquè el gas generat, el metà, és molt més actiu que el diòxid de carboni; (3) Diversos dels components químics que s'utilitzen són cancerígens. Tot plegat, posen damunt la taula la importància de la seguretat i, de nou, com els interessos econòmics passen per damunt dels interessos socials o sanitaris.

Per ilustrar una mica el tema, us presento el trailer del documental GASLAND, guanyador de diversos premis als Estats Units (fins i tot, el del públic a Sundance, un festival independent dels diners de Hollywood). Tot i que està en anglès, us fareu una idea dels problemes que sembla que genera aquesta tècnica del fracking. El documental està sencer a Youtube amb uns dolents subtítols en castellà (però que ajuden a tenir una idea general del que s'explica). Les companyies de gas tenen les seves rèpliques a les dades exposades pel documental també a la Xarxa (un exemple aquí), però no acaben de convèncer.

La idea del documental arrenca en un viatge que el seu director fa per gran part dels Estats Units per investigar sobre les conseqüències de l'explotació de gas natural, arrel d'una oferta que rep d'una companyia energètica per llogar un terreny de la seva propietat on hi ha un jaciment de gas natural. Per flipar el que descobreix!

Theia i la Lluna

2011-10-13T07:40:00.000+02:00

En l'inici dels temps, el nostre planeta no era com és ara. Fa 4000 milions d'anys era més aviat una mena de bola de lava incandescent... la teoria més acceptada actualment ens parla d'un planeta de la grandària de Mart que va xocar amb el nostre en aquells temps i, com a resultat, es va originar el nostre satèl·lit (la Lluna). Aquest planeta s'ha anomenat Theia.

Aquesta teoria està representada en un vídeo de la National Geographic que he descobert al bloc PASA LA VIDA. El documental es diu Earth, Making of a Planet. Posa imatges a una teoria interessant que està més explicada si us interessa a la Wikipedia.

Aquesta teoria (coneguda com la Teoria del Gran Impacte) està actualment de moda perquè fa poc ha sortit un article al Nature (que descobreixo a Muyinteresante) sobre el resultat de l'impacte de Theia sobre la Terra. Fins ara es pensava que el resultat havia estat que fragments del nostre planeta van sortir disparats a l'exterior unint-se posteriorment per formar la Lluna. Ara sembla que inicialment vam tenir 2 satèl·lits, però que el petit es va estavellar contra el seu germà gran 25 vegades més pesat. I tot això abans que hi hagués vida a la nostra Terra.

Com que la velocitat de xoc va ser petita, no va haver ni cràter ni fusió de materials; simplement és com si xoquessis una bola de plastilina sobre una bola d'un altre material: quedaria adherida i ja està. Aquesta teoria intenta explicar moltes coses com, per exemple, per què el costat més proper de la Lluna és baix i pla, i l'altre -on va haver el xoc- alt i muntanyenc, amb una capa d'escorça molt més gruixuda. També explica les variacions en la composició de l'escorça de la Lluna.

Tot plegat encara no està demostrat, però és una interessant teoria que volia avui compartir amb vosaltres.

Assajos nuclears fins a 1998

2011-10-11T07:37:00.014+02:00

Potser alguns us preguntareu què fa el Joel posant una animació sobre bombes nuclears en un bloc de Ciències...

La veritat és que crec que l'ús de l'energia nuclear en tots els seus sentits està molt relacionat amb el nostre planeta... la continuació de la vida, la continuació de la nostra espècie, depèn també del que fem o no fem al respecte.

Aquells de vosaltres que ocupeu llocs de poder i decisió en el futur espero i desitjo que recordeu aquesta animació: ella ara ens recorda que, a vegades, fem coses que no hauríem de fer...

Premis Nobel 2011

2011-10-09T21:39:00.000+02:00

Ja tenim els premis Nobel 2011.

En el bloc CENTPEUS s'han publicat uns articles fantàstics explicant un a un la seva importància: el de Química, el de Física, el de Medicina... llegiu-los perquè són genials!! Jo només us faré cinc cèntims del que m'ha semblat més especial dels premis d'aquest any basant-me en la info que he llegit a CENTPEUS i a MUYINTERESANTE...

Nobel de física a Saul Perlmutter (EE UU), Brian P. Schmidt (Australia) i Adam G. Riess (EE UU).
El premi Nobel de física d'aquest any l’han guanyat els investigadors que amb un estudi de supernoves llunyanes (noves estrelles que es formen) van descobrir que l’Univers s’està expandint cada vegada més de pressa. Tots sabeu que la teoria més acceptada avui dia explica que l'Univers actual es va generar després d'una explosió (el Big-Bang) i que des de llavors, l'Univers es va expandint. El que es pensava és que després de l'explosió l'atracció entre les galàxies (la gravetat) faria que poc a poc l'expansió s'anés frenant (igual que passa amb una explosió que surt tot disparat i després acaben per aturar-se els fragments expulsats).

Gràcies als científics que han guanyat el Nobel sabem que això no és així. Que no es frena res. Ni per la gravetat ni per res, que és el que jo vaig estudiar a la meva època d'estudiant... i significa que hi ha una altra força a l'Univers que actua: l'energia fosca, relacionada amb la matèria fosca, que avui sabem només que és la major part de la matèria de l'Univers i de la qual no coneixem quasi res... així, doncs, un Nobel que ens obre les portes a un Univers encara més desconegut i més al·lucinant...

Nobel de química al científic d'Israel Dan Shechtman.
El premi Nobel de química 2011 ha estat per un resultat impossible de l'any 1984, fins que es va demostrar que no era impossible. Va de cristalls, d'uns cristalls que en teoria no eren possibles químicament i que han resultat existir. Però el que més m'ha enganxat d'aquest premi és tota la història que hi ha darrere. Un científic que obté un resultat que és considerat impossible per la resta de companys de gremi: que replica reiteradament l'experiment i els resultats i que perd quasi la credibilitat científica i la feina perquè a l'Universitat tampoc el fan cas. Ningú el creu. La seva tenacitat i l'ajuda d'altres científics que cregueren en ell l'ha portat no només a demostrar que tenia raó i que tota la resta estaven equivocats, sinó que ha valgut el premi més important del món per a un químic.

Nobel de medicina i fisiologia al francés Jules Hoffman, estatunidenc Bruce Beutler i canadenc Ralph Steinman.
Finalment, el premi Nobel de Medicina i Fisiologia ha anat a parar a científics que han avançat en el coneixement del sistema de defensa del nostre cos. Bàsicament en alguns detalls de com funcionen els dos tipus de resposta principals del nostre organisme contra els atacs que venen de fora: el sistema immunitari innat (efectiu, ràpid, però poc selectiu) i l'adaptatiu (efectiu, selectiu però molt lent). D'una banda, els dos primers cientíufics van descobrir els receptors de tipus Toll o TLR, que són unes proteïnes vitals en l'acció del sistema inmunitari innat. De l'altra, Ralph Steinman va morir fa uns dies de càncer sense saber que li havien donat aquest premi per un estudi de l'any 1973, on va descobrir les cèl·lules dendrítiques, guardianes de l'organisme.

Tot plegat, troballes científiques que aquests dies estan en boca de tots... tot i que d'algunes ja fa un bon grapat d'anys...

Darwin

2011-10-07T17:06:00.000+02:00

Un reportatge de 10 minuts introductori sobre la figura de Charles Darwin, un dels científics que més ha marcat el pensament actual biològic. Ell fou el primer científic que es va atrevir a exposar una teoria amb cap i peus que ens recordava que tots els éssers vius (fins i tot, els humans) provenim d'altres anteriors... fer-nos adonar que els humans no som quelcom diferent a la resta d'animals és quelcom molt valent que va ser molt difícil d'acceptar en la societat en la que vivia... tot plegat, fou un laboriós treball durant dècades després de voltar arreu del món en el vaixell Beagle.

El que deia Darwin i el significat de tot plegat es veu a Biologia i Geologia a 4t, però aquest breu reportatge va bé per a tots.

Tots estem connectats

2011-10-05T15:01:00.000+02:00

Al bloc VER Y ACTUAR descobreixo un nou anunci de WWF que m'agrada molt, perquè insisteix en la idea que tots els éssers vius en aquest planeta estem connectats... potser més del que pensem...

El Hierro "al roig viu"

2011-10-03T08:08:00.000+02:00

Quan parlem de volcans ens queda la sensació que no va amb nosaltres, que és quelcom espectacular que va passar en les nostres terres en el passat i que actualment és propi de llocs llunyans. Tot i que no és ben bé certa del tot aquesta afirmació (per alguna cosa Catalunya està plena de fonts termals e Islàndia e Itàlia estan força a prop), és veritat que les zones més actives estan ben lluny de nosaltres.

Aquests dies, però, tenim l'espectacle geològic relativament a prop de casa. A la illa de El Hierro de les Canàries hi ha activitat intensa: més de 8000 terratrèmols des del juliol (36 detectats per la població, amb un màxim de 3.8 graus a l'escala de Richter) i un abombament real de la illa de 3.5 cms (no és molt, però és geologia biológica!! Geologia plena de vida per als nostres ulls).

Els habitants de l'illa estan acostumats a l'activitat geològica interna, de sempre. El Hierro es va formar només fa 1.2 milions d'anys i es poden percebre en el seu perfil més de 500 volcans. Aquests dies els científics estan pendents de la profunditat dels hipocentres dels terratrèmols (recordeu la diferència entre hipo i epi -centres, oi?) que es mantenen a uns minúsculs 12 kms de profunditat. També han detectat que s'estan movent cap el mar i ara es situen a uns 5 km del litoral. Si pugen cap a la superfície podríem gaudir d'un espectacle de "llum i color"... el darrer a la illa, però, fou al 1793... de moment, tranquils, l'alarma no és màxima...

A mi el que em sorprèn és que els científics saben, fins i tot, quanta quantitat de magma hi ha per sota que fa pressió i que vol sortir a l'exterior: uns 0.1 km cúbics de magma. I tenen també clar què és el que passarà si surt a l'exterior: mireu aquest arxiu en format pdf addicional.

La darrera erupció volcànica coneguda en territori espanyol fou relativament aprop, al volcà Teneguia, de l'illa canària de La Palma. Va començar l'octubre de l'any 1971 i un mes després era una muntanya de 60 metres d'alçada.

Les imatges i la informació d'aquesta entrada estan basats en article 1 i article 2 de El Periódico de Catalunya de l'1 i 2 d'octubre de 2011.

Els boscos submarins

2011-10-01T07:00:00.014+02:00

Un nou reportatge del programa de Tv3 El medi ambient del 29 de juny de 2011 que ens descobreix els boscos submarins. Un món sota l'aigua on arriba la llum que és digne també i que no estem acostumats a veure...

Problemes amb voltors i solucions

2011-09-29T07:14:00.000+02:00

Impressionant mini reportatge de "El medi ambient" publicat al mes de juliol de 2011, que ens mostra la problemàtica actual que hi ha amb alguns voltors i les estratègies actuals que s'estan seguint... en teoria els voltors són sapròfits i/o carronyaires, és a dir, mengen les restes que altres deixen... vives o mortes... Pel que sembla, però, alguns exemplars s'estan tornant depredadors... quelcom estrany, però no impossible, perquè jo sempre us ensenyo que les xarxes tròfiques no són estàtiques, poden canviar... i un organisme que és consumidor secundari habitualment, pot passar a ser terciari o...

El grup que estudia els voltors és de Calldetenes, on viu ma mare, al costat de Vic... així, doncs, al bell mig de Catalunya... molt interessant tot plegat...

Vacunes i malalties

2011-09-27T07:00:00.000+02:00

Per què hi ha hagut nous brots de xarampió, quan se suposa que era una malaltia ja quasi eliminada en la nostra societat? És veritat que les vacunes contenen timerosal, un component tòxic per al cos humà? Quina diferència existeix entre l'etil mercuri i el dietil mercuri? És veritat que si no ens vacunem certes malalties tornaran a estar presents entre nosaltres? Què conté una vacuna? Aquestes i d'altres preguntes són les que es responen en aquesta entrevista, seriosa però interessant, al doctor Antoni Trilla, cap d'Epidemiologia de l'Hospital Clínic. Vista al programa Entrevista3/24 el 7 de juny de 2011

L'ADN: millor pentoses que hexoses

2011-09-25T07:00:00.000+02:00

Llegeixo a un llibre de l'editorial Santillana que el bioquímic Martin Egli mira d’esbrinar, des de l’any 1994, les causes que expliquen el perquè de l’estructura característica de l’ADN, l'àcid nucleic (la molècula) que forma el nostre material genètic.

L'ADN té una forma molt particular de tipus helicoidal, com les escales de cargol, i això és gràcies a diferents curiositats moleculars. Una d'elles és que el nostre material genètic utilitza sucres formats per 5 àtoms de carboni (pentoses) per crear-se, quan el nostre combustible principal i molt més abundant al cos és la glucosa, un sucre de 6 àtoms de carboni (hexosa).

Imatge de http://productos.3bscientific.es/

La pregunta és: per què pentoses (5 carbonis) i no hexoses (6 carbonis) si els de sucres de 6 carbonis ja els fem servir al cos i són molt més abundants?

El professor Egli i els seus col·legues de la Universitat Vanderblit, a l’estat de Tennessee (Estats Units), han esbrinat per què la «columna vertebral» de l’ADN està constituïda per pentoses en lloc d’hexoses. Per obtenir els seus resultats, van treballar amb «ADN homogeni», un tipus d’ADN artificial sintetitzat per sucres de sis carbonis.

L’estudi que han fet ha revelat que tot i que l’«ADN homogeni» és molt més estable, la seva arquitectura molecular li impedeix modificar-se per adaptar-se o ser de diferents maneres. Per exemple, a diferència de l’ADN normal, l’homogeni no es pot aparellar amb altres àcids nucleics, les seves cadenes no es poden alinear de forma paral·lela i els espais irregulars entre els «esglaons» impedeixen que assumeixi una estructura uniforme, imprescindible per emmagatzemar informació genètica. És a dir, es modifica menys però funciona pitjor per a fer la seva funció principal.

Així, doncs, quelcom que esperaríem que fos més normal i lògic resulta no funcionar correctament. Una vegada més, la natura és sàvia.

Seguint la polla d'aigua

2011-09-23T07:00:00.001+02:00

Com es fa el seguiment d'una au en un territori concret?

L'edició del 13 de juny de 2011 del programa del Medi Ambient de Tv3 ens posa un exemple amb la polla blava en el Delta de l'Ebre. Sí, ho sé, pot ser que molts no sapiguéssiu que existeix una aua molt semblant a un ànec que es diu "polla"... també dita gallineta... fem unes rialles i continuem... je, je...

Comparteixo amb vosaltres aquest petit vídeo perquè ens mostra com treballen els biòlegs que estudien aus... la tècnica que ens mostren és similar al marcatge i recaptura que s'utilitza per comptar individus, però en aquest cas concret no només els serveix per comptar, sinó que també els estudien físicament per saber com són tots els exemplars. Així tenen una visió general de l'espècie i després en fan un seguiment visual, amb l'ajuda de les anelles... un exemple pràctic de com observar una espècie i aprendre d'ella, molestant-la només un cop...

Jet lag

2011-09-21T07:46:00.000+02:00

Viatges a un país estranger després de moltes hores de vol... canvies l'hora del rellotge... passes nits sense dormir... D'això se'n diu jet lag i sovint necessites diversos dies per adaptar-te a tot plegat.

La notícia a destacar, però, és que el jet lag podria tenir l’origen a l’interior de les cèl·lules. Això és el que llegeixo a un llibre de l'editorial Santillana. Es veu que investigadors de la Universitat Cornell i del Darmouth College, als EUA, han fet un estudi del mecanisme dels rellotges circadiaris, un fenomen biològic que es produeix a l’interior de gairebé tots els organismes superiors i que determina funcions com l’activitat cerebral, els patrons del son i l’alimentació.

Els rellotges circadiaris responen a diferències en la il·luminació entre el dia i la nit i els resultats d’aquesta nova investigació han determinat que l’alteració d’aquests patrons pot pertorbar la química de molècules concretes a l’interior de les cèl·lules. Aquests canvis disparen un efecte en cascada en determinades reaccions químiques que alteren les funcions de la cèl·lula i que poden desembocar en símptomes de fatiga, desorientació i insomni, típics del fenomen conegut com a jet lag.

Així, doncs, el jet lag no és només una qüestió de trastorn de son. És un problema també a nivell cel·lular... més important del que sembla, doncs.

Bacteris a treballar!

2011-09-19T07:00:00.000+02:00

Una nova entrega del programa de Medi Ambient de Tv3 del 9 de juny de 2011. En aquesta entrega se'ns mostren dos exemples d'empreses de biotecnologia que utilitzen microorganismes per millorar el nostre planeta i, al mateix temps, guanyar calerons...

D'una banda, la bioremediació per eliminar nitrats de les aigües... bioremediació? Sí, "remediar" l'aigua, arreglar-la, depurar-la... però no amb mètodes químics més o menys tradicionals i més o menys destructius... sinó utilitzant microorganismes, és a dir, potenciant el que ja existeix per millorar l'aigua... una idea fantàstica, molt més respectuosa amb la natura...

D'altra banda, l'ús industrial dels bacteris en una primera fase d'investigació... Necessitem una substància concreta? Una substància difícil de generar industrialment, perquè químicament és difícil de dissenyar? No ho fem... fem que un microorganisme la faci... així, doncs, els microorganismes al nostre servei...

El vídeo aquí...

Estimat jo als 16

2011-09-16T14:34:00.000+02:00

Una campanya per conscienciar sobre la importància de la prevenció i de la detecció precoç del melanoma, del càncer de pell... estigues atent, perquè és possible que el futur d'algú proper a tu depengui del que aprenguis els propers minuts...

La goril·la Koko

2011-09-13T21:04:00.000+02:00

Avui us parlarem de la goril·la Koko. Als anys 70 aquest primat va aprendre de la psicòloga Penny Patterson una adaptació del llenguatge de signes americà, del qual va aprendre uns quants centenars de signes i paraules. La comunicació, doncs, entre animal i humà fou increïble, i va superar qualsevol expectativa prèvia.

Sembla que Koko tenia una especial predilecció pels gatets... li agradava jugar amb ells... valoreu que un gatet és molt petitó i que un goril·la és força més gran... a Koko li cal ajustar els seus moviments, carícies, etc. tenint en compte la fragilitat del gatet...

El dia que un gatet va morir Koko no deixava de realitzar signes relacionats amb els conceptes de “dolent” i “tristesa”... esteu segurs que hi ha tanta diferència entre un humà i un goril·la?

p.d. Entrada basada en un article del web Somos primates del 19 de maig de 2011.

Susan Savage-Rumbaugh i els bonobo

2011-05-12T06:51:00.004+02:00

Durant diverses hores hi ha hagut un problema a Blogger i això ha afectat el funcionament d'aquest bloc. Aquesta entrada que havia publicat va desaparéixer... la torno a activar ara... i enganxo els 2 comentaris que també havien desaparegut.

Volia acabar aquest viatge per les ciències d'alguna manera especial i crec que, finalment, he trobat el que buscava. Sovint parlo a classe sobre nosaltres insistint en que els humans no som més que una espècie animal més en aquest planeta. Una espècie animal amb intel·ligència, i una tecnologia i cultura extremadament desenvolupades... m'agrada recordar-nos que som animals i que no som tant diferents a d'altres espècies animals. Des d'un punt de vista genètic els ximpancès són un 98.5% idèntics a nosaltres... però, i culturalment? Són tant llunyans altres primats a nosaltres?

Doncs, avui podreu veure un vídeo sobre el treball que Susan Savage-Rumbaugh ha fet amb bonobos... i podreu copsar com no són tant diferents a nosaltres... podreu veure com la línia que separa els humans d'altres animals es dilueix i confon... tant que s'utilitza per estudiar la cultura dels nostres propis avantpassats... què gaudiu el vídeo i que tingueu un bon estiu!

El síndrome d'Ambras

2011-05-10T21:55:00.000+02:00

Article escrit per la Bea.

Aquests darrers dies, en el treball de recerca sobre anomalies cromosòmiques dut a terme per la Sílvia, la Pepa, la Gisela i l’Anna vaig aprendre que existeix una malaltia ocasionada per una inversió en el cromosoma 8, concretament involucra les bandes p11.2q23.1. És la síndrome d’Ambras, també anomenada Hipertricosi Universal Congènita. Aquesta alteració cromosòmica provoca el creixement descontrolat d’una gran quantitat de pèl a la cara i al cos i sembla que només s’han documentat una cinquantena de casos des que es va descobrir el primer l’any 1556.

D’anomalies cromosòmiques que produeixen diferents malalties i coses estranyes n’hi ha moltes, per això la síndrome d’Ambras hagués passat a ser allò de: “... nunca te acostarás sin saber una cosa más...” i punt, però resulta que una d’aquestes darreres nits, mirant-me l’XL Semanal no 1224, em trobo amb la fotografia d’una nena tailandesa d’11 anys afectada amb aquesta inversió. Realment em vaig quedar perplexa de la coincidència i de seguida em van venir al cap els licàntrops o homes llop. I si resulta que hi ha una causa cromosòmica que comporta que la persona sigui tan peluda que pogués ser confosa a l’Edat Mitjana amb un animal? Molt encuriosida començo a indagar i em trobo que no sóc tan original pensant això.....

Imatge de http://noticias.aollatino.com/2011/03/01/supatra-sasuphan-records-guinnes/

La primera web que em surt a google és la bloc de “Ciencias Naturales del IES Cabanas, de La Almunia de Dona Godina” (Saragossa), una bloc que està superbé i aconsello consultar perquè pel que veig està feta pels estudiants de l’institut. I els posts són francament interessants i ben estructurats. Bé, no cal que vagi gaire més enllà. A l’article hi tinc informació suficient com per assabentar-me que les persones que pateixen aquesta anomalia estan completament cobertes d’un pèl llarg (pot arribar a 25cm) i gruixut excepte en les palmes de les mans i les plantes dels peus.

Tal i com hem dit és una malaltia rara, poc freqüent i deguda a una mutació que es transmet de forma autosòmica dominant, el que fa que sigui normal que hi hagi famílies amb nombrosos membres afectats, ja que un progenitor amb el gen mutat té el 50% de probabilitats de tenir descendència amb la síndrome. A l’esquema inferior n representa el gen normal i D el gen mutat que provoca aquesta malaltia.

http://medtempus.com/archives/extravagancias-fenotipicas-ii-el-sindrome-del-hombre-lobo/

Però no tot ha de ser dolent.... la paraula síndrome comporta habitualment una sèrie de malalties associades a una anomalia, en aquest cas no és així, la inversió en el cromosoma 8 sembla que només toca un gen, i fa que es descontroli, per això la majoria dels afectats no tenen cap altra problema clínic a part de l’ exagerada presència de pèl. Pèl que ni els tractaments làser actuals impedeixen que segueixi apareixent...

Imagino que esmentar els homes llop abans ha fet que alguns hagueu pensat en la saga Crepúsculo.... La licantropia clínica és una síndrome psiquiàtrica que provoca una al•lucinació en la persona afectada que li fa creure que és o pot transformar-se en un animal. El seu nom està connectat amb la condició mítica de la licantropia, una aflicció sobrenatural per la qual les persones diuen que poden transformar-se en llops.

Tot i que no hi té a veure, ja que la licantropia és una malaltia mental, les comparacions es fan i, de fet, persones afectades amb hipertricosi treballen o han treballat en circs o espectacles de fenòmens humans rars, presentant-los com a homes o dones llop.

En fi, misteris de la natura...

Delta del Llobregat, més important del que sembla

2011-05-07T07:00:00.001+02:00

El passat mes d'abril es va organitzar al Delta del Llobregat una "marató cooperativa" que va consistir en la recerca i l'avistament d'aus a la zona per diferents grups d'avistadors més o menys aficionats i/o professionals. Van fer una mena de transectes i es van dedicar quasi un dia sencer a anar identificant i anotant tota espècie amb plomes que trobaven... i el resultat fou força impressionant...

Perquè encara avui en dia jo penso en el Delta del Llobregat i penso en una zona recuperada de la contaminació de fa uns anys però penso que amb tanta contaminació i tantes carreteres i poblacions és difícil que quelcom divers pugui existir. I, en canvi, les dades demostren que estic equivocat. Un total de 116 espècies diferents es van identificar aquell dia, el que demostra l'elevada biodiversitat d'aus de la zona i possiblement la conversió, cada vegada més, d'aquest espai com un lloc de pas de les aus migratòries que van d'Àfrica a Europa.

Una de les aus identificades. Imatge de http://cosascuriosasyalucinantes.blogspot.com

Podeu veure en l'entrada original on he vist les dades diverses fotos d'algunes d'aquestes aus. I el llistat de les aus identificades, si algú té curiositat, està aquí. A veure si ara a la primavera, o a l'estiu, ens animem tots plegats a visitar aquesta sorprenent zona natural. Digueu-ho a casa! La web principal de la zona aquí.

Petroli no, benzina sí ?

2011-05-05T06:33:00.019+02:00

Llegeixo un escrit a la secció “Fòrum” de la revista National Geographic de desembre de 2010. La signa Mariano Marzo, catedràtic de Recursos Energètics de la Universitat de Barcelona. Em sembla molt adient i per això us la tradueixo del castellà i la transcric aquí. Diu així...

Imatge de National Geographic

En 2009 la indústria del petroli va subministrar prop de 85 milions de barrils diaris, prop de 156.423 litres per segon. De fet, el petroli s’ha convertit en un producte estratègic, imprescindible per a la humanitat, de manera que el 95% del transport mundial depèn dels seus derivats. Arribar a aquest volum ha necessitat d’una revolució tecnològica espectacular i bona mostra d’aquesta fou l’anunci de BP el 2 de setembre de 2009 de l’èxit del sondeig d’exploració anomenat Tiber, en el golf de Mèxic a uns 400km al sud-est de Houston. El descobriment de petroli en aquella zona va necessitar de la perforació del pou més profund realitzat fins llavors. Després de travessar una làmina d’aigua de 1.259 metres i perforar 9.426 metres de roca (i 45 milions d’anys d’història geològica) sota del fons marí, el sondeig va arribar al seu objectiu a una profunditat total de 10.685 metres.

La paradoxa radica en el fet que aquest pou va ser perforat per la mateixa plataforma (Deepwater Horizon) que el 22 d’abril de 2010 -coincidint amb la celebració del Dia de la Terra- s’enfonsava sota les aigües del golf de Mèxic, originant el vessament del pou Macondo. L’accident no és, doncs, el resultat d’utilitzar un equip obsolet (la plataforma va ser construïda el 2001), ni d’intentar un desafiament especialment complicat. La boca del pou Macondo s’ubica sota una columna d’aigua de 1522 metres, i entre els anys 2000 i 2008 la indústria petroliera ja havia completat en el Golf 80 sondejos d’exploració en fons marins per sota dels 2250 metres d’aigua, i 190 situats entre els 1500 i 2250 metres.

Imatge de http://misionambiental.blogspot.com

Sabíeu que per a satisfer la seva set de petroli, la humanitat forada sota terra cada any una longitud equivalent a deu vegades el diàmetre del planeta? Òbviament, a aquest ritme els riscos es multipliquen i els accidents passen abans o després. Sens dubte, el incendi de la plataforma Deepwater Horizon i el posterior vessament de cru des del pou Macondo passarà una elevada factura, tant en vides humanes com en l’aspecte econòmic, i tindrà un efecte devastador pel medi ambient en una zona tant sensible com és el delta del Mississippi. Possiblement també la imatge de les companyies petrolieres patirà un important revés. Tot això sense oblidar les conseqüències polítiques per a l’Administració Obama, que no fa gaire anunciava, davant l’enuig dels grups ecologistes, la decisió d’obrir a l’exploració noves i vastes àrees davant de les costes dels Estats Units.

Davant de la magnitud del desastre, i portats per una comprensible indignació, podem maleir el petroli i la seva indústria. Però fins que no canviem els nostres hàbits de moviment i transport, revelar-se davant dels danys col·laterals del model actual pot resultar tant paradoxal com el lema d’aquells manifestants d’una vinyeta de “El Roto” que portaven una pancarta on es podia llegir: “Petroli no, benzina sí”.

El calamar diamant

2011-05-04T13:12:00.002+02:00

Ens crida l’atenció a casa una posta d’ous difícil de veure. Fou publicada a la revista National Geographic del desembre del 2010. Us imagineu de qui és? Doncs, del curiós calamar diamant (Thysanoteuthis rhombus). Aquestes postes són molt difícils de veure (s’han descrit 24 en tot el món) i per això surten a la revista. A més les imatges no les ha fet ni un australià ni un estatunidenc, sinó un canari: Juanmi Alemany.

Imatge de http://www.regmurcia.com

El calamar diamant és un calamar curiós. Pot pesar més de 20kg i fer més d’un metre de llarg i viu en aigües de temperatura suau o tropicals. Passa gran part del dia a profunditats de 500 metres (és a dir, a la zona batial sense llum). A la nit puja a la superfície per alimentar-se i reproduir-se i de matinada torna a les profunditats. Què us sembla? Es mou com molts animals nocturns terrestres, de dia s'amaga i de nit surt...

Us heu fixat que el seu nom llatí ens diu que s’assembla a un rombe? Les aletes que té són particulars i la veritat és que recorden aquesta figura. Una web que parla força sobre aquest calamar és aquesta. Resulta que un dels llocs especials de reproducció d'aquest calamar són les illes Canàries.

Imatge de http://www.sealifebase.org

Les postes d’aspecte gelatinós d'aquest calamar estan compostes per dues fileres d’ous que formen una espiral. Són postes gegants, que poden fer més d’1 metre de llargada i que contenen entre 35 i 70 mil ous que eclosionen més o menys a les 57 hores de la posta, segons quina sigui la temperatura de l’aigua. Us imagineu 70 mil ous de gallina? Menys mal que són molt més petits. Un bon grapat d'ous, perquè el medi aquós és molt perillós i cal deixar molta descendència per aconseguir que sobrevisquin uns quants (d'això se'n diu estrategues de la r, de la reproducció).

Els ous són de color rosat, però quan han eclosionat només queda una part de l’ou blanquinosa (per això la posta que veieu és de color blanc). Impressionant, oi?

El poder dels volcans

2011-04-30T07:00:00.008+02:00

Avui comparteixo un parell de vídeos d'activitat volcànica que ens mostren diferents materials expulsats pels volcans... són mostres del poder inmens de l'interior del planeta.

La muntanya Bromo a l'illa de Java

La muntanya Kilauea a Hawaii

Els cignes blancs, la reencarnació dels poetes

2011-04-27T06:00:00.000+02:00

Entrada escrita per la Bea. Basat en un article en castellà de la revista XLSemanal 1203, de novembre de 2010.

El seu aspecte idíl·lic ens pot donar una imatge de fragilitat, però els cignes cantors són unes aus fortes, valentes i amb molt caràcter. Pesen més de 12 kg, el que els converteix en els més pesats de les set espècies de cignes que poblen el nostre planeta.

Tot i el seu elevat pes, emprenen durant les seves migracions anuals viatges prodigiosos, més llargs i més alts que els de qualsevol altre cigne. N'hi ha que fan dues vegades l'any els 1300 km que separen Islàndia i Irlanda, convertint-se en el rècord de distància entre tots els cignes. Pel que fa a l'altura, hi ha pilots d'avió que els han vist volar per sobre dels 8.000 metres. Impressionant!

Linné, pare de la taxonomia (la classificació actual dels éssers vius), va descriure els cignes cantors l'any 1758 i els va donar el nom científic de Cygnus cygnus. Són els cignes amb una més gran distribució geogràfica i la seva bellesa i elegància no té rival entre els seus parents. El que resulta sorprenent és que els definís com a cantors, perquè els sons que emeten es composen d'un conjunt de gralls (crits estridents), xiulets i trompetejos que estan molt lluny de ser considerats melòdics... en aquesta pàgina teniu uns quants sons perquè us en feu una idea (nosaltres n'hem sentit uns quants i alguns són sorprenents!). Us aconsello que cliqueu al play alhora a diversos d'ells i tanqueu els ulls. Us transportareu a un altre lloc... ja em direu on?

Imatge de xlsemanal.com

Però per algun motiu el “cant” dels cignes ha despertat la imaginació d'historiadors i filòsofs des de l'origen de la nostra cultura. Fixeu-vos que fa 2.300 anys Plató sostenia la teoria que aquestes aus eren mudes fins que, veient proper el moment de la seva mort, emetien un melodiós cant que rebel·lava la seva alegria. El seu alumne, Aristòtil, anava més enllà i va escriure que els cignes eren la reencarnació de l'ànima dels poetes morts, imitant així Zeus, que es va reencarnar en un cigne per a conquerir el cor de Leda. Fins i tot les valquíries nòrdiques utilitzaven la forma d'un cigne per acompanyar les ànimes dels guerrers fins a l'anhelat Valhalla. Què deurien veure els antics en aquests infatigables i preciosos viatgers?

La bellesa dels cignes cantors i la seva extraordinària destresa en vol de ben segur van captar l'admiració dels homes des dels seus orígens. Cap a finals de març tornen als seus territoris del nord, construeixen els nius al terra i defensen els seus pollets amb tal força i valor que pràcticament no tenen enemics. Inclús els llops, que poden matar-los en cas de necessitat, s'ho pensen dues vegades, ja que coneixen la magnitud de la força amb què poden donar un cop amb el canto de les seves ales.

Imatge de http://elblogdesergiopavn.blogspot.com/

Només néixer, els pollets ja es mantenen drets, i als 40 dies aproximadament ja poden volar. Durant tot l'estiu podran practicar i agafar les forces que els permetran emprendre, la segona quinzena de setembre, el viatge fins als indrets on passen l'hivern.

Però potser, entre tanta bellesa i prodigi físic, el que més va cridar l'atenció a aquells primers homes fou la força amb què s'unien les parelles. Perquè quan una d'aquestes aus escull un company, ho fa per a tota la vida i és fidel fins a la mort.

Mark Pagel i les diferències entre humans

2011-04-26T06:00:00.000+02:00

Fins fa uns pocs anys es creia que existien les races humanes: grups d'humans que es podien considerar diferents d'altres. Bàsicament aquestes classificacions es basaven en estudis anatòmics, externs, de diferències visuals entre individus (el que biològicament en diríem fenotip extern). Degut a una interpretació errònia d'aquestes classificacions antropològiques (a les quals s'afegien coneixements de les diferències culturals, històriques, etc) al llarg del darrer segle i mig han anat apareixent ideologies racistes, xenòfobes, "neteges" ètniques, projectes de races àries, museus d'humans (als quals ja vam dedicar aquesta entrada), projectes d'independència basats en aquestes suposades diferències (per exemple, els nostres veïns bascos).

El sentit comú sembla que va tornar al gruix de les nostres societats modernes amb la visió unitària dels humans com a grup biològic, al qual va contribuir la comparació molecular i genètica de grups humans amb d'altres espècies animals. Tots els humans estàvem emparentats i les diferències biològiques eren mínimes.

Ara, però, tornem a considerar importants les diferències biològiques entre els grups humans. I d'això parla una reflexió en veu alta que he llegit de Mark Pagel, científic interessat en l'evolució. Us transcric un fragment:

Imatge de http://www.santafe.edu

Hay una censura muy intensa en la manera que se nos permite pensar y hablar de la diversidad de gente en la Tierra. Oficialmente, "somos todos iguales: no hay razas". Erróneo, como las viejas ideas sobre la raza; los estudios modernos sobre el genoma revelan un panorama sorprendente, apasionante y diferente de la diversidad genética humana. Por término medio, unas razas somos genéticamente similares a otras en un 99,5%. Este porcentaje no es el que se barajaba antes; es menor que el calculado previamente, que era del orden del 99,9%. Para poner en perspectiva esta diferencia, que puede parecer minúscula, hay que subrayar que genéticamente somos similares en alrededor de un 98,5%, o puede que más, a los chimpancés, que son nuestros parientes evolutivos más próximos. En otras palabras, este nuevo porcentaje reviste gran importancia para nosotros. Entre otras cosas, deriva de muchas diferencias genéticas pequeñas que se han conocido a partir de estudios comparativos de poblaciones humanas. Todo esto significa guste o no, que puede haber muchas diferencias genéticas entre poblaciones humanas, incluso diferencias que podrían corresponder a la antigua clasificación por razas, y diferencias que son reales, en el sentido de que hacen a un grupo determinado mejor que otro a la hora de dar respuesta a un determinado problema particular del medio en que se desenvuelve. Esto no quiere decir en modo alguno que haya un grupo que en general sea ‘superior’ a otro, o que un grupo debería ser preferido sobre otro. Ahora bien, nos pone sobre aviso de que debemos estar dispuestos a hablar de diferencias genéticas entre poblaciones humanas.

Doncs, aquí estem. Pot ser que hi hagi moltes diferències entre diversos grups humans. Tantes que siguin potser tan grans com les diferències entre un grup humà i un ximpancè. Això ens prepara genèticament de manera diferent davant de canvis que es poden donar en els nostres entorns naturals. I això suposa possibles millors o pitjors adaptacions a aquests canvis. MAI millors o pitjors grups humans. MAI superiors o inferiors.

Ho tinc clar. Hi haurà qui utilitzarà malament aquestes i altres dades. Espero que vosaltres tingueu clar quin sentit realment tenen aquestes diferències entre humans.

Tom Lehrer i la taula periòdica (II)

2011-04-25T11:53:00.000+02:00

A finals de novembre del 2010 vaig compartir amb vosaltres un parell de versions de la cançó de Tom Lehrer de la taula periòdica... us enrecordeu? Si voleu tornar a fer una ullada mireu aquí.

Doncs, durant aquestes vacances he gaudit d'un escrit en una web molt interessant que us aconsello especialment a aquells que us agrada la química o les ciències en general: PEP QUÍMIC i de dues noves versions que trobo molt interessants: una perquè és escolar i japonesa (i és que els japonesos fan coses tan gracioses!) i l'altre perquè la protagonitza Daniel Radcliffe, l'actor que dóna vida en el cinema a Harry Potter... segur que us sorprendran! Apa, perquè digueu que el que apreneu aquí no l'interessa a ningú més...

Nanook

2011-04-19T01:00:00.002+02:00

Nanook és el nom d'un ós polar.... en la llengua dels Inuit, el poble esquimal que comparteix el seu espai, vol dir justament això, ós polar... Nanook però, per a nosaltres, no un ós qualsevol. És l'estrella del Cochrane Polar Bear Habitat, un espai creat per contenir óssos polars en captivitat, la majoria rescatats després de ser ferits per caçadors. Cochrane és, per aquests animals, la salvació i un futur digne...

Cochrane. Una localitat amb moltes referències als ossos polars. A la Wikipedia parlen que la mascota del poble és una estàtua d'un ós polar anomenat Chimo. I des del 2004 tenen aquest espai de conservació... on van portar els ossos polars del Zoo de la ciutat de Toronto mentre aquest va estar en obres...

Imatge de http://www.ontariosnorth.com/

A Cochrane, però, estan de dol. Nanook ha mort. Ajudat amb el contingut d'una injecció, però mort de vell. I ara que ha mort, l'espai creat per als ossos en aquesta ciutat a 7 hores de Toronto (Canadà) està pendent del seu futur. El Cochrane Polar Bear Habitat es tracta d'un espai per ajudar a prendre consciència a les generacions futures del respecte i la conservació de les espècies animals i vegetals salvatges. Un espai de futur, una mena de zoo on els nens, joves i adolescents puguin aprendre i compartir espai i temps amb els ossos polars... on la gran estrella era Nanook i una piscina que comparteixen els nens i els ossos, que només es veuen separats per una mena de vidre transparent...

Imatge de http://dailypicksandflicks.com

Us deixo amb algunes imatges d'aquest espai. Però, recordeu, aquests espais ens recorden la bellesa de la natura i la importància de respectar-la i conservar-la, però tan de bo no fessin falta i haguéssim d'anar a l'espai natural lliure per poder gaudir d'aquestes i altres joies vives...

Si voleu veure un vídeo de la piscina podeu veure aquest fet per una família.

p.d. La primera referència a aquest espai del Canadà la trobo a la revista XLSemanal del 3 d'abril de 2011.

Òrgans vestigials

2011-04-17T01:00:00.017+02:00

Un òrgan vestigial és un òrgan que ha anat perdent la seva funció al llarg de generacions i generacions. L'existència o no d'òrgans vestigials és un tema força debatut encara avui dia. I és important en el camp de la biologia perquè la seva existència és una prova de l'evolució de les espècies perquè no té gaire sentit tenir estructures que no serveixen per res si no s'explica perquè en el passat, en d'altres ambients o en d'altres espècies, sí que van tenir una funció. Al mateix temps, que hi hagi òrgans vestigials és una prova contrària a les idees creacionistes (els que fan biologia a 4t ja saben qui són aquests) perquè mostra la “imperfecció” en éssers vius dissenyats per un Ésser superior.

Tot plegat, tot i que no és determinant ni essencial ni en un sentit ni en un altre (ni pels evolucionistes ni pels creacionistes), és un camp de batalla interessant en aquests ambients. En el nostre cas concret, en els humans, si fem una ullada al passat la història es remunta a 1893 (tot i que en un llibre seu d'uns anys abans Charles Darwin ja parlava d'aquests òrgans) quan Robert Wiedersheim va publicar una llista amb 86 òrgans humans dels quals es desconeixia la seva funció i que ell va considerar en aquell moment vestigials. Avui dia aquesta llista s'ha reduït moltíssim, sent ara quasi anecdòtica.

Vol dir això que no hi ha òrgans vestigials i que, d'aquesta manera, no existeixen òrgans sense funció que siguin reductes d'un passat evolutiu i que, més aviat, el que passa és que no coneixem encara tot el que hem de saber? És possible. Sigui com sigui, recordeu (especialment els que sou de 4t) que parlant de proves de l'evolució i de comparacions anatòmiques, els òrgans vestigials són en un segon pla, perquè són molt més informatius e impressionants les comparacions d'òrgans homòlegs.

Alguns òrgans que podrien ser vestigis d'un passat evolutiu:

1. Apèndix.

L'apèndix vermiforme és, com diu la paraula, un apèndix (una extensió) de tipus vermiforme (en llatí, “vermis” és cuc; així, doncs, amb forma de cuc). Es troba prop de la unió de l'intestí prim amb l'intestí gros i no se li coneix una funció realment. Tot i així, darrerament es proposen diferents funcions per l'apèndix que ens fan pensar que no ho sabem tot encara. En vam parlar en aquest bloc ja fa un temps aquí ...

Apèndix. Imatge de http://www.nlm.nih.gov/medlineplus/

2. Còccix.

És el darrer os de la columna vertebral i està format per 5 peces que estan soldades. Sembla que és el que ens queda d'una cua perduda.


Còccix humà. Imatge de http://pedrophablo.wordpress.com/

3. Queixals del seny.

Els nostres avantpassats menjaven molts aliments durs (vegetals crus i fruits) i les dents que més fèiem servir eren els queixals: quan més grans i més nombre de queixals millor. Però a mesura que ens acostem a l'actualitat els maxil·lars (els ossos que formen la mandíbula) es van fer cada vegada més petits perquè vam anar variant el que menjàvem. Però no ha variat el nombre de dents.

Així, doncs, ens falta espai i és per això que la tendència natural és anar solucionant aquest problema. Actualment un 10% de la població actual ja no tenen aquest darrer queixal. Sense tecnologia i sense dentistes, no tenir els queixals del seny era un avantatge... ara segurament ja no.

Els queixals del seny. Imatge de http://pedrophablo.wordpress.com

4. Plica semilunaris.
Aquesta estructura la descobreixo preparant aquesta entrada. La plica semilunaris se suposa que és el que queda de la membrana nictinant (la tercera parpella) en d'altres animals.

Llegeixo a la wikipedia que aquesta membrana nictitant és una tercera parpella que deixa passar la llum i que es pot obrir i tancar lateralment per tal de protegir i humitejar l'ull i així poder mantenir la visibilitat. Diversos rèptils, ocells, i taurons (i, entre els mamífers, els ossos polars, les foques i els porcs formiguers) tenen la membrana nictitant sencera. En nosaltres i la majoria de mamífers, tan sols queda un petit vestigi de la membrana situat a un costat de l'ull.

Membrana nictitant obrint-se, Imatge de Wikipedia.

Plica semilunaris de l'ull. Imatge de Wikipedia

5. Pell de gallina.

La “gallina de piel” en els nostres avantpassats servia per aixecar el pèl del cos per aparentar més grandària davant dels enemics. Si teniu un gat o un gos sabreu del que us estic parlant. Avui dia només ens serveix per produïr calor i escalfar-nos, i poca cosa més.

Pell de gallina. Imatge de vitadelia.com

6. Tubercle de Darwin.

El tubercle de Darwin és un engruiximent de la vorera de l'orella que tenim molts de nosaltres i que es creu que és el que queda de la punta de l'orella comú en mamífers.

Tubercle de Darwin, imatge de Wikipedia

7. Potes i ales.

En balenes i d'altres cetacis es poden trobar petits ossos dins del cos que s'interpreta són el que queda de les potes dels avantpassats terrestres. També ho són les ales de estruços, kiwis i emús que es creu tingueren avantpassats voladors.

8. Altres.

Preparant aquest article he trobat una sèrie de 3 parts a XatacaCiència que parlen d'aquests possibles òrgans vestigials (1, 2 i 3) i d'altres en humans més discutits entre els que trobem el múscul piramidal (que no el presentem un 20% de nosaltres), l'òrgan vomeronassal, el múscul palmar (absent en el 11% dels humans), el tretzè parell de costelles (que només mostrem ja un 8% de nosaltres i que sí, en canvi, tenen els ximpancès i els goril·les)...

Nota:

Per fer aquest article bàsicament he consultat un parell d'articles de la Wikipedia i de la Condena de Sisifo.

The last lions

2011-04-16T15:46:00.000+02:00

La National Geographic Society (NGS) va estrenar en cinemes el passat mes de febrer una pel·lícula sobre lleons. Jo me n'assabento ara i desconec si l'han estrenada a casa nostra. Crec que no perquè no trobo referències a la Xarxa.

El tràiler és força bo i el comparteixo aquí amb vosaltres perquè la NGS per cada vegada que es vegi el vídeo a Youtube donarà 10 cèntims de dòlar per a la conservació dels grans felins a Botswana. Així, doncs, d'una manera senzilla i còmode participarem també en aquesta iniciativa. Si tot l'alumnat que segueix el bloc normalment el veu contribuirem amb més de 7 dòlars... i això ho podem incrementar si agafeu l'adreça del vídeo i la compartiu amb els vostres amics i/o utilitzant les xarxes socials... ala, doncs! Anem a donar un cop de mà!

Com sempre que us poso un vídeo, us aconsello veure'l directament a Youtube, a pantalla completa, a les fosques i amb el volum fort... no arriba a 2 minuts, però val la pena viure'l (veure'l) intensament...

Preguntes de tota la vida i respostes científiques

2011-04-13T01:03:00.000+02:00

Rellegeixo un article molt interessant i divertit de Microsiervos amb el títol de "Aquellos científicos chiflados con sus locas ecuaciones". Parla de càlculs que semblen d'acudit però que tenen una base científica... De fet, us aconsello l'article original, on podreu trobar respostes a preguntes com:

Quant mesurava el gronxador de Heidi? I el camp de futbol de Campeones?
Si estàs esperant l'autobús i aquest no arriba: és millor seguir esperant o anar caminant cap al teu destí?
Podria un tigre de Sibèria de 160 kg saltar la valla d'un zoo?
Si plou i no portes paraigües, com et mulles menys: caminant o corrent?
Com és l'aparcament perfecte?
Quin és el millor moment per a comprar un bitllet d'avió?

Aquestes i alguna altra pregunta tenen resposta en l'article que us comentava al principi.

Oda a l'encèfal

2011-04-11T13:53:00.004+02:00

Descobreixo en una xarxa social un vídeo que pertany a un projecte musical la mar de xulo anomenat La simfonia de la ciència. La lletra sencera (que he trobat a Factor Humano) és una barreja d'aparicions de divulgadors a diferents programes al llarg de la història audiovisual.

Robert Winston (divulgador britànic del canal de TV BBC)

Es increíble pensar que tengo en mis manos

el lugar donde alguna vez alguien sintió, pensó, y amó.

Durante siglos, los científicos han estado tratando de entender

de que se trata este objeto poco atractivo.

Vilayanur Ramachandran (neuròleg i divulgador)

Aquí tenemos una masa de gelatina

que puedes sostener en la palma de tus manos

y donde contemplas la inmensidad del espacio interestelar.

Carl Sagan (astrònom i divulgador científic)

El cerebro ha evolucionado desde adentro hacia afuera,

su estructura refleja todas las etapas por las que ha pasado.

Jill Bolte Taylor (neuròloga)

La información, en forma de energía,

fluye simultaneamente

a través de todos nuestros sistemas sensoriales.

Y entonces estalla en este enorme collage

De cómo luce en este momento presente,

de cómo siente,

y de cómo suena.

Y entonces estalla en este enorme collage,

y en este momento somos perfectos,

somos un todo y somos maravillosos.

Robert Winston

Su apariencia es más bien espantosa,

arrugado como una nuez, y con la consistencia de un champiñón.

Carl Sagan

Lo que sabemos está codificado en células llamadas neuronas,

y hay algo así como cien mil millones de conexiones neuronales.

Esta intrincada y maravillosa red de neuronas ha sido llamada:

Un telar encantado.

Las neuronas también almacenan sonidos, y fragmentos de música

orquestas completa tocan dentro de nuestras cabezas.

Capacidad de información por 20 millones de volúmenes,

está dentro de la cabeza de cada uno de nosotros.

El cerebro es un lugar muy grande,

en un espacio muy pequeño.

No más a merced del cerebro reptil,

podemos cambiarnos a nosotros mismos,

¡Piensa en las posibilidades!

Bill Nye (divulgador científic)

Imagina tu cerebro como un periódico,

piense en toda la información que puede almacenar,

sin embargo, no ocupa demasiado espacio,

porque está doblado.

Oliver Sacks (neuròleg)

Vemos con los ojos,

pero también vemos con el cerebro;

Y ver con el cerebro

a menudo se llama imaginación.

Robert Winston

Es la parte más misteriosa del cuerpo humano,

y sin embargo, domina la forma en que vivimos nuestras vidas adultas

Es el cerebro.

Armand David, l'ós panda i el milu

2011-04-09T07:29:00.002+02:00

Llegeixo un article sobre religiosos naturalistes i em crida l'atenció un d'ells dels quals avui us escric breument. Jean Pierre Armand David fou professor als Pirineus francesos i missioner a Xina. I en parlem d'ell en aquest espai perquè es convertí en un expert naturalista i coneixedor de diferents cultures. Sovint viatjava sol i apuntava tot en diaris... la seva primera expedició fou a Mongolia el 1866 i la segona prop del Tíbet, i del que recollia va enviar moltíssimes mostres al Museu Natural de París.

En grans números va descriure 65 noves espècies d'ocells i 63 altres espècies d'animals salvatges: reptils, granotes, peixos, insectes... Entre tots, un dels seus més coneguts descobriments fou un animal que ell va descriure com una barreja entre ós i felí que avui coneixem com Ailuropoda melanoleuca, l'ós panda.


Imatge de Wikipedia

També em resulta curiós un animal que porta el seu nom: el Elaphurus davidianus, que els xinesos descrivien (sembla, tot i que hi ha diferents versions) com un animal amb “ossamenta de cérvol, coll de camell, peus de vaca i cua d'ase”. Curiós, oi? Avui dia el coneixem com el cérvol del Pare David o milu. D'aquest animal ja no n'hi havia en llibertat a Xina i només quedaven alguns exemplars en espais de caça de l'emperador xinés que van acabar extingint-se. Avui dia només queden en tot el món uns 300 exemplars vius, que provenen d'alguns que es van enviar a Europa.

Cérvol del Pare David, de Wikipedia

Al llarg d'una malaltia que l'obligà a recuperar-se a Europa el 1870, el Pare David va poder llegir el llibre sobre l'origen de les espècies de Darwin del 1859 i fer seves les principals idees. Dos anys més tard, de nou a Xina, va trobar una quarantena de faisans endèmics (propis, únics) de diferents regions del país. Va escriure que probablement el faisà comú es va anar adaptant a les particularitats de les diferents zones, donant lloc a noves espècies. Així, doncs, fou un evolucionista convençut i, al mateix temps, religiós missioner. Una mostra més que la ciència i la religió no necessàriament han d'estar enfrontades.

Wassonita

2011-04-07T14:22:00.000+02:00

Wassonita és el nom d'un mineral de sofre i titani únic en la natura... tant únic que no es troba en el nostre planeta... un nom com veieu molt divertit (?? acudit tonto: s'assembla a guasa, broma) que, en realitat, s'ha posat en honor al científic John Wasson, investigador dels millors en l'estudi dels meteorits... i potser us pregunteu que tenen a veure els minerals amb els meteorits... En aquest cas concret, aquest mineral s'ha trobat en l'interior d'un dels 9 primers meteorits que es van descobrir a l'Antàrtida el 1969 (llegeixo que actualment s'han trobat més de 40.000 meteorits a l'Antàrtida... quina burrada!).

Imatge de http://www.astrogea.org/

Així, doncs, la wassonita és un exemple dels molts de minerals que coneixem que no hi ha a la natura, que no hi ha al nostre planeta, però que en canvi coneixem perquè formen part d'altres astres de l'univers. El meteorit en el qual s'ha trobat aquest nou mineral s'anomena Yamato 691 i es creu que prové d'un cinturó entre Mart i Júpiter... i com que té una edat aproximada equivalent a la del nostre planeta (4500 milions d'anys) ens aporta informació addicional per entendre no només com es va formar el nostre planeta sinó, de fet, tot el Sistema Solar. La mostra descoberta té menys d'una centèsima del gruix d'un cabell i podeu, doncs, suposar que tot el treball s'ha fet amb microscopia electrònica. Si ja sembla increïble descobrir un nou mineral, imagineu fer-ho treballant en aquestes dimensions!!

Conills gegants... a Menorca

2011-04-05T06:51:00.000+02:00

Aquests dies estem parlant a 4t de com les espècies s'adapten tant com poden al seu medi per "sobreviure" en un entorn on han de competir bàsicament per alimentar-se i per reproduir-se.

En aquesta interacció condicions de l'entorn - espècies vives hi ha un factor molt important a tenir en compte que són les espècies amb les que es competeix/comparteix. I en aquest sentit, és un bonic exemple evolutiu el que comenta una notícia que he trobat al 3cat24.cat publicada el 23 de març de 2011. La completo amb aquesta altra de menorca.info

Resulta que a Menorca van viure fa només 5 milions d'anys uns conills gegants anomenats "Nuralagus rex". Ho sabem gràcies a uns fóssils trobats a unes coves prop de Punta Nati de Ciutadella i d'un estudi publicat el 2005 per un geòleg menorquí de l'Institut Català de Paleontologia que confirma que aquest tipus de conill es va extingir de la illa fa 3.6 milions d'anys. Tot plegat és un exemple molt maco de com el fet de viure mig aïllat en una illa potencia els mecanismes evolutius d'adaptació i confirma les meravelles que es poden veure en aquests entorns relativament petits i aïllats: Austràlia, Madagascar, Galàpagos i perquè no, Canàries i Balears també, són llocs excepcionals per descobrir excepcionalitats.

Conills gegant i actual a Menorca. Imatge de http://www.menorca.info

L'estudi reflexiona que quan no hi ha depredadors, els animals grans tendeixen a fer-se petits per ser més competitius i els petits a fer-se grans. I el cas dels conills no és únic: a les illes Balears també s'han trobat fòssils d'ovins nans, tortugues gegants o la presència actual d'espècies "amb una extraordinària capacitat d'estalviar energia", com aus i insectes que no volen, locomoció terrestre lenta, taxes metabòliques baixes i cervells i òrgans sensitius petits.

El conill gegant de Menorca, que pesava entre 12 i 15 quilos, no podia saltar i es movia amb els palmells de la mà. A més, com que estava exposat a menys perills, no tenia l'oïda tan aguditzada com els conills del continent. Tot plegat són característiques contràries als conills actuals, amenaçats per vertebrats i aus que els obliguen a ser ràpids i a tenir els sentits molt aguditzats. Una bonica història de com la naturalesa és sàvia.

Yuri Gagarin, el primer a l'espai (I)

2011-04-01T07:00:00.000+02:00

El passat 12 d'abril es va celebrar el 50 aniversari del primer viatge tripulat a l'espai. Bé, de fet fou el primer viatge a l'espai amb un home dins la nau, perquè el viatge estava automatitzat i el pilot no havia de fer res més que observar, menjar i escriure. Fou organitzat pels científics de l'antiga Unió Soviètica (l'actual Rússia) i es va realitzar el 12 d'abril de 1961. M'ho recorda una notícia del 3cat24 i us busco una mica d'informació sobre aquest fet...

La nau Vostok 1 va despegar de l'actual Kazakhstan... abans de sortir Yuri Gagarin feia broma amb els tècnics que preparaven l'estrany aparell on es disposava a entrar: "El més important és que hi hagi llonganissa per acompanyar el vodka". El vol va ser curt: només va durar 108 minuts, però van ser suficients per passar a la història. Durant el viatge van haver diversos incidents: es va haver de tornar a fixar la comporta que aillava hermèticament Gagarin de l'exterior, una part de la nau que s'havia de separar-se per tornar a entrar a l'atmosfera de poc que no ho fa i en l'arribada a terra ferma el segon paraicaigudes quasi dóna un ensurt.

Gagarin era conscient que aquella aventura podia no tenir un final feliç. En una carta a la seva dona, li donava permís per tornar-se a casar alhora que li demanava que eduqués les seves filles "com persones normals i no com princesetes". Gagarin, que va morir pocs anys després en un accident d'avió, es convertí en un heroi nacional i en homenatge al seu viatge l'ONU va declarar el 12 d'abril el Dia Internacional del Vol de l'Home a l'Espai.

Us he trobat un parell de vídeos ben interessants. El primer, que dura uns 10 minuts, us transportarà a la pròpia vivència. La redacció del que parla és una mena de transcripció, una mica rara, però plena de detalls...

El segon vídeo (molt més curt) us mostra imatges reals de l'abans i del deprés de l'esdeveniment i comentaris de persones que van viure en primera persona aquell moment.

Continuarà...

Taurons

2011-03-31T08:19:00.000+02:00

La Maria, una ex-professora de l'escola, em fa arribar un vídeo molt xulo que segur us agradarà. La música no m'acaba de fer el pes, però les imatges són espectaculars... de debó els taurons són tan ferotges com ens els pinten? Doncs, la resposta és que no: la gran majoria són inofensius... però les pel·lícules i el plantejament d'alguns documentals han fet de tot en la nostra ment... n'hi ha de perillosos, però són la minoria...

Un futur terratrèmol a Catalunya

2011-03-29T01:40:00.000+02:00

Al programa de Tv3 "Els matins" entrevisten al geòleg Joan M.Vilaplana el 16/03/2011. El tall dura 22:57 però podreu aprendre amb ell moltes coses... fonamentalment ens parlen del terratrèmol a Catalunya del 1428 i de possibles terratrèmols a casa nostra en el futur. De detalls tècnics poca cosa nova hi ha, tot i que he après que els hipocentres menys profunds són més destructius.

Un nanoscopi òptic

2011-03-27T23:03:00.000+02:00

Fins fa poc quan parlàvem a 3r de les diferents grandàries de cèl·lules i molècules generalitzàvem dient que les cèl·lules estan en l'ordre de les micres (unes 20 micres com a promig) i les molècules en l'ordre dels nanòmetres... i que les primeres es solen estudiar amb microscopis òptics... Pel que fa a les molècules no es poden veure directament però agrupacions de moltes molècules sí son observables amb microscopia electrònica, aparells que no utilitzen llum per a visualitzar les coses sinó feixos d'electrons. Ara ja no podrem tornar a explicar això així...

... perquè acabo de llegir a un article de Muyinteresante.es que acaben de dissenyar al Regne Unit (en concret, a la universitat de Manchester) el microscopi òptic més potent fins ara conegut. Amb ell es poden veure objectes de 50 nanòmetres (0.00000005 metres). Increïble!

Imatge de http://www.nature.com

Com podeu veure en la imatge el sistema per millorar la resolució és molt ingeniós: es tracta d'un aparell molt potent que, a més, utilitza microsferes (és a dir, petites partícules esfèriques de vidre) per amplificar la imatge.

Buscant a la xarxa descobreixo que existeixen ja microscopis que permeten veure aquests tipus de dimensions i que s'anomenen nanoscopis, amb noms molt curiosos com el microscopi d'efecte túnel i el microscopi de forces atòmiques. Potser algú es preguntarà perquè tant rebombori si ja existeixen nanoscopis per veure, fins i tot, àtoms. Doncs, la raó és que aquest microscopi és òptic, així que podrem veure cèl·lules vives, orgànuls actius i, fins i tot, les proteïnes més grans.

p.d. La notícia del muyinteresante.es inclou diferents errades importants que ens recorden que el que llegim a Internet s'ha de valorar després i contrastar, i sempre ser crítics (crítics constructius, em refereixo sempre) amb tota la informació que ens arriba. Ens parlen de virus vius un parell de vegades quan no es pot parlar de vida en ells (potser sí virus actius, per exemple) i també diuen que amb els microscopis electrònics només es pot veure la superfície de les cèl·lules i no examinar la seva estructura, cosa que tampoc és certa...

Catalunya tremola

2011-03-25T01:00:00.001+01:00

Tv3 ha recuperat aquests dies una edició del programa Quèquicom amb el títol de "Catalunya tremola" que fou emès per primera vegada el 11 de març de 2009. Dura 21:58 i pot ser una bona excusa per recordar moltes coses que hem estudiat plegats...

El programa ens presenta alguns dels conceptes clàssics que s'estudien a 2n d'ESO:

Diferència entre l'hipocentre i l'epicentre d'un terratrèmol.
Diferència entre la intensitat i la magnitud d'un terratrèmol.
L'escala de mesura de Richter.
L'estructura interna del planeta.
Els corrents de convecció com a motor del moviment de les plaques tectòniques.
Els terratrèmols a Catalunya.
L'escala de mesura de Mercalli.
La formació dels Pirineus.

Que el gaudiu! Ah! I si hi ha alguna cosa que no enteneu pregunteu-me-la i aclarirem dubtes...

p.d.1

La Lucía pregunta: Com poden saber com és l'estructura interna de la terra si tan sols han excavat 12 km?

Resposta:

L'any passat us vaig explicar una cosa que se'n deia "tomografia sísmica"... consisteix en estudiar les ones dels terratrèmols o enviar ones al subsòl i veure com reaccionen sota terra, quins canvis de velocitat hi ha, etc. No és el mateix travessar zones rocoses, sòlides, que magmàtiques o líquides, zones denses que no tant, etc... veient com es comporten les ones es pot inferir, és a dir, suposar com són les diferents capes del nostre planeta.

Les cigonyes a Catalunya

2011-03-23T22:29:00.000+01:00

Avui us proposo veure 3 minuts (del 5:30 al 8:30) de l'Espai Terra de Tv3 del 8 de març de 2011.

En aquest reportatge es parla de les cigonyes que arriben des de l'Àfrica en direcció a les terres del nord, on van néixer. Aquests ocells migratoris segueixen el seu rellotge biològic per anar a les terres més propícies segons l'època de l'any. Casi completament desaparegudes, a partir dels anys 80 es van començar a reintroduir en terres catalanes.

En el reportatge ens expliquen com es reintrodueixen, com els exemplars reintroduits perden l'instint i no migren, però com també la seva descendència neix amb instint i sí migren, tornant amb el bon temps a les nostres terres. Tres minuts interessants sobre aquesta au imponent.

Japó: terratrèmol i tsunami

2011-03-21T20:56:00.005+01:00

Crec que és lògic dedicar algunes de les properes entrades a l'esdeveniment científic, social i humà del Japó que està commocionant les societats occidentals les darreres dues setmanes.

Suposo que avui dia tothom sabrà que el passat 11 de març de 2011 va haver un terratrèmol al Japó de magnitud 9.0 graus en l'escala de Richter: el quart més potent des del 1900. L'energia alliberada fou equivalent a 200 milions de tones de TNT (per a poder comparar, sapigueu que la bomba atòmica d'Hiroshima tenia una potència de 12.500 tones de TNT i la que va caure a Nagasaki 22.000... vist així les bombes atòmiques semblen joguines de nens, oi?). Realment, però, no només hi ha hagut un terratrèmol: des del primer del dia 11 fins les 20 hores del dia 14 s'han comptabilitzat al Japó 509 terremotos de més de 4.5 graus.

L'hipocentre del terratrèmol fou a 24 km de profunditat i va durar uns 2 minuts (Déu n'hi do la durada!). Com que fou molt llarg i la durada d'un terratrèmol és proporcional a la mida de la fractura que provoca, podeu imaginar que el trencament fou gran: l'han mesurat en 500 km de llargada i uns 200 km d'amplada. Per flipar! L'ona expansiva va viatjar a 500 km/min i es va detectar a Alacant 16 minuts després.

Els efectes geològics foren els habituals: el moviment de material rocós provoca que es modifiqui la distribució de la massa del planeta i amb ella el moviment de l'eix de rotació d'aquest, que es podria haver desplaçat fins a 10 cm (ho podeu llegir aquí). S'ha comptabilitzat també que la illa principal s'ha desplaçat 4 metres cap a l'oest.

Aquest terratrèmol és causa directe del fenomen que hem estudiat ampliament i que coneixem com a subducció, quan una placa es desplaça per damunt d'una altra: en aquest cas, la placa del Pacífic ha avançat per sota de la Norteamericana (on es troba l'arxipèlag japonès) d'una sola tacada entre 6 i 26 metres (normalment ho fa a una velocitat de 83 mm/l'any i després continua el seu moviment també sota la placa Euroasiàtica). El fregament provocà el terratrèmol i l'aixecament de la placa norteamericana el tsunami.

Imatge de http://falconvoy.blogspot.com

Sort ha tingut la humanitat que el terratrèmol fou al país nipó perquè Japó és un país preparat arquitectònica, tecnològica (alertes) i socialment. Expliquen que, fins i tot, tenen un sistema d'alerta que quan es detecten les primeres ones (suposo que les P) envien un sms a tota la població i això permet preparar-la pel pitjor (quan arriben les S i les superficials). Tot i així, es compten ja 7000 morts, 17000 desapareguts i 600.000 de desplaçats. La majoria no degut al terratrèmol en sí, sino al tsunami que es va originar com a conseqüència. Les imatges són impressionants! Per comparar, el terratrèmol de Haití de l'any passat va alliberar 30 vegades menys energia que el de Japó i no va generar cap tsunami i, en canvi, va provocar la mort de 230.000 persones...

I, per acabar, algunes imatges per recordar i aprendre...

Vídeo. L'infern és al Japó

(2 minuts)

Espai Terra. Especial Catàstrofe natural al Japó

(del minut 1:13 al 13:05)

Superlluna

2011-03-18T22:54:00.003+01:00

Avui comencem el tercer trimestre del bloc i ho fem "a lo grande". Demà dia 19 de març és un dia especial no només perquè és el dia del pare (que també) sinó perquè és un dia particular en la relació que mantenim amb el nostre satèl·lit. Serà el dia de la superlluna.

La Lluna estarà demà a una distància de només 356.575 quilòmetres, un 7% més a prop de la distància mitjana que separa al nostre planeta del satèl·lit (que és de 382.900 km). I a més gaudirem de la seva proximitat en fase de lluna plena. Això visualment en l'hemisferi sud només representará un augment de mida de l'1%, però en el nostre hemisferi la veurem demà un 14% més gran.

Anem a la base científica d'aquest fet. Sabeu que les òrbites dels astres no són circulars, sinó elíptiques, oi? Els extrems d'aquestes elipses s'anomenen apogeu i perigeu. En el cas de la Lluna serà l'apogeu quan la Lluna està més llunyana, i perigeu quan està més propera. Cada mes tenim un apogeu i un perigeu, però el de demà serà especial. Un perigeu en lluna plena. Segurament un espectacle únic.

Per acabar la nota que he llegit a muyinteresante.es, que la Lluna estigui més propera o no no provoca canvis perceptibles en el nostre planeta... i és que una cosa és provocar marees i una altra, de ben diferent, és causar catàstrofes...

Les dues imatges són de http://oratgertvv.blogspot.com

Falconeria

2011-01-30T21:48:00.001+01:00

Per enllestir els articles que pertanyen al 2n trimestre, avui us parlaré una mica sobre la falconeria, un art que ha estat declarat Patrimoni de la Humanitat immaterial, de la mateixa manera que ho van ser els castellers. En parlen, com no, en un reportatge de El medi ambient.

A partir d'aquí faig una ullada a Internet i trobo coses molt interessants. Per exemple, una web d'una escola de falconeria a Catalunya. Podeu cotillejar i veure, per exemple, algunes imatges ben xules. Com es diu en aquesta web, la falconeria (o la cetreria en general) no és només una activitat de cacera; també ajuda en la cria en captivitat espècies protegides, participa en la introducció dels falcons al medi natural i en poblacions urbanes i està al servei de la salut publica controlant i dispersant gavines, coloms, estornells i altres aus problemàtiques als abocadors, plantes de compost orgànic, ports i aeroports.

Ja per acabar, comparteixo un vídeo fet per l'UNESCO sobre aquest art de, com a mínim, cinc mil anys d'antiguitat. No us el perdeu perquè les imatges són espectaculars!

Milans negres i nius decorats

2011-01-24T15:36:00.001+01:00

Fa uns dies va sortir publicat a una de les grans revistes científiques (Science) les conclusions d'un estudi de seguiment d'uns 150 nius de milans negres (Milvus migrans) al Parc de Doñana (Huelva). En aquest estudi s'ha descobert que els milans negres que més quantitat de plàstic col·loquen als seus nius són també els que més es reprodueixen i millor mantenen a ratlla els intrusos al seu territori, entre els quals es comptabilitzen milans més joves que busquen menjar o apropiar-se de l'espai. I d'aquesta notícia se'n fa ressó muyinteresante.es que és on jo ho veig.

Imatge de Wikipedia

D'alguna manera els resultats demostren que un major ús de la decoración en els nius està relacionat amb una major qualitat de l'exemplar propietat del niu. Seria com una mena de codi de color, com els que s'utilitzen en els cinturons del judo o del karate, per exemple. Un cinturó blanc evitaria enfrontar-se a un cinturó negre, de manera que el bon lluitador no perd el temps i l'inexpert no pateix lesions. De manera similar passa amb els nius i els milans.

Niu sense decorar. Imatge de muyinteresante.es

Niu decorat. Imatge de muyinteresante.es

També s'ha observat que aquesta espècie prefereix els residus plàstics i de color blanc, segurament perquè el plàstic dura més i perquè el blanc és veu des de lluny. L'estudi explica altres detalls d'aquesta relació entre la jerarquia dels individus d'aquesta espècie i la decoració dels seus nius. Alguns els podeu consultar en l'article que jo he estat llegint.

Partenogènesi també en libèl·lules

2011-01-22T01:46:00.003+01:00

Arran d'una notícia publicada el 14 de gener de 2011 al 3cat24.cat me n'assabento que tots els insectes femelles són capaços, en situacions puntuals, de reproduïr-se sense mascle: és el que es coneix com partenogènesi.

Jo pensava que era quelcom especial, anecdòtic d'algunes espècies, i resulta que és la norma, que en totes les espècies d'insectes s'ha observat i descrit, com a mínim, un cas de partenogènesi. Mosquits, mosques, escarabats, papallones, pulgons, formigues, abelles, vespes... el darrer cas descrit, pel qual va sortir la notícia, ha estat el de les libèl·lules. L'espècie en concret viu a les Illes Açores, s'anomena Ishnura hastata i fa 2.5 cm de longitut. En aquesta zona tots els individus són femelles, clons de les mares.

Imatge de http://www.marylandinsects.com

La partenogènesi (del grec "parthenos"= verge + "gènesi"= origen) és la generació d’un nou individu a partir d’un òvul sense fecundar. Es dóna en moltes espècies de reproducció sexual, fins i tot, en algunes espècies de peixos, amfibis, rèptils i aus. Normalment la reproducció és sexual però, en situacions concretes, poden reproduïrse d'aquesta manera particular. Tot un món per descobrir...

El suro i les alzines sureres

2011-01-20T22:37:00.001+01:00

Fa poc vaig passejar per les Gavarres en una zona rica en alzines sureres (en castellà, alcornoques). M'agrada aquest arbre i m'agraden els boscos que les contenen. A més, trobo molt interessant que es pugui compatibilitzar gaudir d'un bosc preciós amb explotar-lo comercialment extraent-li l'escorça.

Llegeixo a la Viquipèdia que la gruixuda escorça de les alzines sureres és una adaptació contra el foc. I s'extreu cada 12-14 anys: la primera vegada que es pela una surera se n'extreu el pelegrí que és de baixa qualitat i es tritura. De les següents, ja se'n pot extreure un material apte per a utilitzar-lo com a suro. Abans, però, caldrà aplanar-lo, assecar-lo i tractar-lo amb vapor d'aigua per fer-lo més elàstic.

Imatge de ecology.info

I en aquest moment pren sentit el vídeo que avui comparteixo amb vosaltres. El publiquen evidentment a El Medi Ambient i em crida l'atenció perquè no havia vist mai com s'obtenien els taps de suro a partir dels fragments naturals. Interessant... i ja sabeu: la propera vegada que tingueu a les mans un tap de suro recordeu que calen 80 anys perquè un arbre faci créixer una capa prou ampla per produïr-lo.

Pedro Alonso: malària, epidèmies i més

2011-01-01T19:28:00.000+01:00

Fa poc va sortir als diaris que havíen fet una enquesta sobre si la gent del carrer reconeixia a través de fotografies a 8 científics espanyols i/o catalans molt importants a nivell mundial. Les conclusions de l'enquesta foren que ni de lluny, que la gent no en té ni idea de com són i de quines coses fan i estudien els científics de casa nostra. En canvi, sabem qui són i què fan, per dir alguna cosa, Jesulín de Ubrique, la Campanario i la Belen Esteban... i no diguem els darrers concursants de Gran Hermano o els actors de la darrera sèrie de moda.

Pensant en això, quan he vist una entrevista al programa de Tv3 Àgora amb Pedro Alonso, no he dubtat en compartir-la amb vosaltres. Pedro Alonso fou uns dels que formaven part de l'enquesta i molts dels que van ser entrevistats el van confondre amb Fernando Alonso, el pilot de Fórmula I. Vosaltres segur que no ho fareu...

L'entrevista dura aproximadament mitja hora... sí, ho sé, és llarga; però és força interessant. Bàsicament en podem distingir dues parts: la primera us introduirà en el món de la malària, de la qual el nostre científic és especialista; la segona es refereix a diverses malalties perquè Pedro Alonso és epidemiòleg. I, a més, és l'encarregat de donar utilitat als milions que Bill Gates (el fundador de Microsoft) ha donat per lluitar contra les malalties al 3r món.

No puc inserir l'entrevista en aquest espai, així que haureu d'anar a l'enllaç del programa.

L'adreca de l'entrevista: http://www.tv3.cat/videos/3281370

Cabells i pèls. 10 preguntes

2010-12-30T02:55:00.003+01:00

Fa un parell d'anys vaig publicar un parell d'entrades compartint curiositats sobre el cabell que havia llegit en un parell d'articles. Aquests dies he llegit dos textos més amb nou contingut sobre pèls en general, així que he decidit ajuntar tota la informació en aquest article que estic segur que us sorprendrà d'una manera o altra. Basat en un material publicat a Saber Curioso el 3 de juliol de 2007 i 2 articles interessants de genciencia.com (1 i 2).

1. Quants cabells diríeu que tenim al cap?

Doncs, sembla que tenim entre 100.000 i 150.000. I sabeu què? Sembla que, en general, els rossos tenen més cabell que la resta. Al néixer tenim una mitjana de 1135 folicles/cm2; als 80 anys la mitjana només és de 435 folicles/cm2.

En d'altres zones del cos tenim menys pèl: a les aixelles tenim uns 12.000 pèls, al pubis uns 7.000 pèls, a les celles un 1.400 pèls i a les pestanyes uns 320 pèls... en general, en el conjunt del cos tenim més de 5 milions de pèls... Déu n'hi do, oi!?

2. Quant creix el nostre cabell?

El cabell creix 0.3-0.4 mm al dia, aproximadament 1 cm al mes, de 12 a 15 cm l'any... Així ja podeu calcular quan de temps us caldrà per tenir unes bones cabelleres estil indis sioux o músics de hard rock... a veure qui fa el càlcul!! Diàriament fabriquem una mitjana de 35 metres de cabell... increïble!!

Realment, però, el pèl creix a una velocitat mitjana diferent segons la geografia corporal: on va més ràpid és al tòrax (0.44 mm/dia). Després en el pubis (0.40 mm/dia), cap(0.35 mm/dia), aixelles (0.36 mm/dia), cames (0.29mm/dia), barba (0.27 mm/dia), celles (0.16 mm/dia), esquena (0.13mm/dia) i front (0.03 mm/dia).

3. I quants cabells perdem?

Doncs, de manera normal, perdem uns 80 pels al dia. De nit, quasi la meitat: 37 de mitjana. Però també els renovem, així que a aquest ritme tranquils, que no ens quedarem sense!

De fet, el nostre cabell és molt similar a un camp de conreu, perquè es desenvolupa per cicles. Així, el folicle pilòs (el pèl) creix de manera continuada entre 3 i 5 anys, a un promig de 3 mm per setmana. Després s'atura durant uns 3 o 4 mesos i finalment cau. L'arrel descansa llavors durant uns 3 mesos com si estigués reomplint dipòsits, agafant força per iniciar de nou un nou cicle d'entre 3 i 5 anys de creixement del cabell. Cada pèl va a la seva, però com que en tenim tants, ni ens adonem d'aquestes cicles!

4. I fins quant poden créixer els pèls?

Depèn de la zona. Fins a 1 cm en les celles, fins a 2 al front, fins a 5 en l'esquena i 6 cm al pubis. Desprès del cabell, els pèls de la barba són els més llargs: fins a 30 cm... tot i que sempre hi ha excepcions, com la barba de Hans Langseth de Iowa, que s'allargava fins els 5.33 metres quan va morir l'any 1927.

5. De què està format el nostre cabell?

El cabell és fonamentalment aigua (70%). Després, està format en un 28% de proteïnes i només un 2% de greixos. De les proteïnes destaca en abundància especialment la queratina. La queratina és una proteïna rica en sofre, fonamental en plomes, pèls, ungles, peülles, banyes, i essencial degut a la seva resistència i a la seva duresa. Degut a la importància de la queratina, cada vegada hi ha més productes de cosmètica que el porten afegit... això no vol dir que hagi necessàriament de funcionar...

Un detall químicament important és que el nostre cabell té ponts disulfur que són els responsables de mantenir la seva forma. Quan una persona amb el cabell arrissat se l'allisa, el que fa és trencar amb la calor els ponts disulfur... només temporalment fins que es tornin a refer. Parlant d'això... si compareu un cabell llis d'un arrissat podreu veure que la forma del contorn del cabell és diferent.

6. Per què no ens fa mal que ens tallin el cabell?

El pèl sorgeix com a resultat d’una secreció i, per això, biològicament està mort. EI com és que una cosa morta creix? Doncs perquè les cèl·lules vives estan a la base del pèl i es multipliquen i empenyen cap amunt i llavors moren... el resultat és que a la base sempre són cèl.lules vives i la resta són mortes.
Així, tallar-se el cabell no fa mal, però sí tirar d’ell. El cabell no te terminacions nervioses, però la dermis on està la base del cabell sí en te. El nostre cabell no deixa de ser, molt modificat, pell.

7. Detall de CSI.

Sabieu que analitzant les proporcions d'isòtops d'oxigen i hidrogen del cabell i de l'aigua de diferents llocs es pot saber on hem estat en el darrer any? Sembla que en el cabell també van a parar substàncies de l'aigua que fem servir, medicació, drogues, etc. Així que es converteix en una mena d'arxiu o full de ruta de la nostra vida. Útil en casos de necessitat.

8. Per què els cabells se'ns tornen blancs?

El color del cabell i de la pell depèn de la mateixa substància: la melanina. La melanina la produeixen unes cèl·lules que es diuen melanòcits i que estan sota l’epidermis. Els melanòcits passen la melanina als queratinòcits, que són els que produeixen la queratina, el component principal del cabell (i també de les ungles). Amb el pas del temps i l’envelliment, els melanòcits deixen de funcionar i la nova queratina del cabell apareix sense melanina.
De fet, l’aparició de cabells blancs en una persona pot ser degut a moltes coses… pot ser una deficiència en la vitamina B-12, un desequilibri de la tiroides, anèmia, estrès i, fins i tot, fumar. En general, però, les causes més comuns són predisposició genètica a tenir cabells blancs o situacions d’estrès… també algunes malalties com el vitiligo o la disqueratosi congènita tenen aquest símptoma. Jo, per exemple, vaig patir l’aparició de molts cabells blancs a l’època on vaig compaginar el treball a l’escola amb el final de la tesi doctoral a la universitat.
Ah! Sabíeu que les canes no són, de fet, blanques? Es veuen blanques, però no ho són. Les canes haurien de veure's transparents, perquè la queratina és transparent. Però no les veiem així per un fenomen òptic, de la mateixa manera que tampoc veiem transparents les ungles... si col.loqueu moltes capes d'una substància transparent una damunt l'altra comencen a agafar un color blanc...

9. I per què molts homes es queden calbs i no hi ha dones calbes?

Doncs, la veritat és que no és veritat que no hi hagin dones calbes. Sí n'hi ha, però molt poques. Una de les calvícies més freqüents és l'alopècia masculina que té una base genètica en el cromosoma sexual X de manera que es comporta d'una manera dominant en homes i de manera recessiva en dones. Dominant i recessiu són paraules que entendreu a 4t, però la idea que us ha de quedar és que és molt fàcil que la pateixin els homes i és rara en dones.

10. És veritat que el cabell i les ungles creixen després de morts?

La veritat és que no. El que passa és que com el cos es va encongint, sembla que les estructures que ja estaven mortes creixin comparativament.

Què? A que ja sou uns experts sobre pèls i cabells?

El futur de les lesions medul.lars

2010-12-28T20:26:00.000+01:00

Fa uns dies fou la Marató de Tv3 sobre "Lesions medul.lars i cerebrals adquirides". Entre els diferents vídeos que Tv3 ha generat de l'esdeveniment, he trobat que potser aquest que comparteixo amb vosaltres us pot ser interessant.

És una breu entrevista al Dr. Xavier Navarro, investigador de l'Institut de Neurociències de la Universitat Autònoma de Barcelona. Segurament no us explicarà res de nou, però he pensat que potser algú després de veure aquest vídeo decideix que el seu futur està en la investigació en aquest camp. Qui ho sap? Segurament algú de la vostra generació serà el primer que aconsegueixi curar una lesió medul.lar d'aquest estil en humans. Recordeu que en ratolins ja s'ha aconseguit, així que no és quelcom utòpic.

Pomes sense residus

2010-12-26T18:08:00.026+01:00

Sabíeu que abans de distribuir les pomes es renten i s’enceren? Doncs, sí, però aquests no són un de la (segurament) quinzena dels tractaments que les pomes hauran de patir abans de la collita final. D’això en parla el reportatge que comparteixo avui amb vosaltres del programa “El medi ambient” de Tv3.

Com produir fruita amb menys residus? Doncs, lluitant contra tot el que la fa malbé amb productes biològics o químicament respectuosos. La lluita biològica té molt a dir, però és cara. En aquest vídeo aprendrem algunes de les estratègies que s’inclouen en aquesta pràctica més respectuosa amb el medi ambient. I ho farem veient com es lluita contra 3 plagues freqüents en els nostres camps. La mosca de la fruita del Mediterrani es captura massivament mitjançant l’atracció i un insecticida, la carpocapsa o corc de les pomes mitjançant la confusió sexual amb difusors de feromones i l’aranya roja amb depredadors naturals.

Però abans que veieu el vídeo he pensat que podíem tirar de la Wikipedia i aprendre alguna cosa més de les tres plagues citades pel reportatge.

La mosca de la fruita del Mediterrani, de Wikipedia

Per exemple, m’ha sobtat que per lluitar contra la carpocapsa s’han emprat ja un gran ventall d’organismes que inclouen fongs (Beauveria bassiana), cucs (Neaoplectaria-DD136 i Steirnema carpocapsae), bacteris (Bacillus thuringiensis) i, fins i tot, virus (Granulovirus -CpGv-). En canvi, el control biològic de l’aranya vermella inclou dos àcars (Phytoseiulus persimilis i Amblyseius californicus). Fins i tot, moltes empreses europees es guanyen la vida dedicant-se a reproduir aquests àcars. Sorprenent!

Carpocapsa, de Wikipedia

El que em sobta de la mosca de la fruita del Mediterrani és que es coneix com la temperatura afecta el seu cicle de vida. Pot passar-se l’hivern en estat de pupa, reactivant-se quan la temperatura puja per damunt de 14°C. Se sap que en zones de clima suau pot completar fins a 8 generacions anuals.

Aranya vermella, de Wikipedia

A Califòrnia porten dècades lluitant contra aquesta mosca. I a la Wikipedia es destaca quelcom que va passar l’any 1982. Una gran plaga d’aquesta mosca afectava els cultius de la Badia de San Francisco. Sota pressió de la indústria agrícola que patia per les possibles pèrdues que es podien donar, es va decidir que un munt d’helicòpters diverses nits llençarien un insecticida anomenat malatió. Es tallaren carreteres, es van requisar tones de fruita possiblement infectada i es van alliberar milions de mascles estèrils de la mosca per tractar de trencar el seu cicle reproductiu. Tot plegat va funcionar, però va ser una campanya molt bèstia que molta gent va criticar. Fins i tot un dels polítics del govern de la zona va beure en una roda de prensa un got de malatió per demostrar que no era tòxic (no sé si encara viu).

Jo crec que ara, després de saber tot això, ja podeu gaudir del vídeo...

La connexió Ter-Llobregat

2010-12-24T08:16:00.000+01:00

Trobo un nou interessant reportatge del programa "El Medi Ambient" de TV3: "Ter-Llobregat. La interconnexió metropolitana."

Aquest reportatge us permetrà veure com són les xarxes d'aigua i el que significa fer arribar aigua a un munt de gent que viu junta a l'Àrea Metropolitana de Barcelona. Podreu copsar que la cosa no és tan fàcil i que cal dissenyar grans infraestructures per poder fer-ho i, tot i així, hi ha moments que no n'hi ha prou.

L'aigua que arriba a la ciutat de Barcelona prové actualment de 3 llocs: del riu Llobregat (la conca natural), del riu Ter (la segona via, creada artificialment) i del mar (gràcies a les noves desalinitzadores). Personalment ja sabia que l'aigua que arriba a Barcelona és del Ter i del Llobregat, però avui he volgut col.locar en un mapa tots els punts claus... i he flipat. La info bàsicament l'he trobat a la web d'Aigues del Llobregat.

L'aigua del Llobregat es capta per la xarxa de canonades a Abrera. Si mireu en la cerca que us he fet al GoogleMaps és un lloc que entra dins la normalitat, a uns 35 km de la ciutat.

En canvi, no ho és en el cas del Ter. El Ter neix a Ulldeter (prop de Setcases) i , passant per Girona, desemboca en el Mediterrani a L'Estartit, en plena Costa Brava. Costa Brava? I dius que la seva aigua l'aprofiten a Barcelona? Doncs, sí. La cosa està en que hi ha una conducció en un túnel de 56 km (56!!)que connecta l'embassament del Pasteral (a uns 115 km de Barcelona) on s'atura l'aigua del Ter fins una planta que hi ha a la zona de Cardedeu-La Roca-Llinars. Mireu en un mapa que us he buscat on cau El Pasteral al terme municipal de La Cellera de Ter que és on es recull l'aigua i el destí del túnel i canonada fins la planta de Cardedeu.

Així és, doncs, com arriba aigua del Ter a l'Àrea Metropolitana de Barcelona. Increible! D'alguna manera, em sobtava que els treballadors del Baix Empordà es queixessin que no tenien aigua per culpa de Barcelona, però ara ja ho entenc.

En tot aquest entrellat falta afegir l'aigua que produeix per a consum la desalinitzadora de l'Àrea del Llobregat que agafa l'aigua 2.2 km cap a l'interior del Mar Mediterrani a l'alçada del Prat del Llobregat. Recordeu, però, que les desalinitzadores (i l'aigua que produeixen) són molt cares.

Bé, doncs, feta la introducció, anem pel vídeo. En realitat, el vídeo us mostra un túnel (el túnel Fontsanta-Trinitat) que connectarà l'aigua del Llobregat amb una bomba d'aigua que facilitarà traspasar aigua cap a la zona del Ter. Així, doncs, si fins ara s'agafava aigua del Ter cap a Barcelona, amb aquesta construcció es podria fer a l'inrevés. 4000 litres per segon diuen que circularan... Déu n'hi do!

Fongs i paràsits

2010-12-22T19:25:00.002+01:00

Al bloc PASA LA VIDA descobreixo aquest vídeo sobre fongs a la selva.

A 2n insisteixo molt en la importància d'enrecordar-nos que no tots són animals grans i mamífers, que també existeix un fantàstic món de microorganismes i d'altres no tant petits que inclou als bacteris, fongs, protozous, algues, líquens, etc. i que, a més, no només són espectaculars sinó que tenen un paper a la natura fonamental: el tancar el cercle. Són bàsicament descomponedors i tanquen el cercle de la matèria, reciclant els cossos morts dels organismes. I això és molt i molt important.

Per això aquest fantàstic vídeo m'ha agradat molt. En tots els boscos i espais naturals es poden veure meravelles d'aquest estil que passen desaparcebudes en el nostre agitat dia a dia.

Les escenes finals són una altra cosa. Semblen, com diu el narrador Richard Attenborough, de ciència-ficció. Es tracta -crec- de filmacions de fongs del gènere Cordyceps, un grup de fongs molt peculiar perquè la majoria són paràsits d'artròpodes (bàsicament d'insectes). Així podreu veure con acaben per dominar i matar una formiga o com treuen els seus aparells reproductors de cossos de diferents bestioles. Molt espectacular!

Llegeixo a la Wikipedia que algunes de les espècies d'aquest fong poden modificar la conducta de l'insecte que parasiten. Així, per exemple, Cordyceps unilateralis fa que les formigues es pugin a la part superior de les plantes i que s'agafin a elles abans de morir per assegurar que quan surti l'aparell reproductor del fong les espores es distribuixin el màxim possible. I això em sembla increïble!

D'altra banda, em sorprèn aquestes tècniques d'aquests fongs paràsits perquè acaben matant l'organisme que parasiten quan l'estratègia més comuna dels paràsits és precisament no matar al seu hoste per poder continuar alimentant-se. Serà que ja no els són prou útils?