En l’article anterior parlàvem de les Tablas de Daimiel... i és que en les darreres setmanes aquest Parc Natural ha tornat a sortir als diaris perquè pateix un incendi soterrani... quan ho vaig sentir la primera vegada vaig pensar... què diu? Un incendi soterrani? És possible que el terra es cremi?
Doncs, la resposta és que sí. Sembla que des de finals d’agost hi ha un incendi sota terra als terrenys de les Tablas de Daimiel que encara crema a dia d’avui. Us explicaré com és que es pot donar un fet com aquest...
Sota terra a Daimiel hi ha un subsòl que és molt ric en restes orgàniques i molt humit –estem parlant de terrenys semblants a aiguamolls- i que, degut als problemes de sequera, ara s’ha assecat –com hem vist en l’entrada anterior -. D’aquest tipus de terreny se li diu turbera. El que queda és un material molt semblant a carbó vegetal i és per això que pot cremar.
L’any 1988 ja es va donar un incendi soterrani a Daimiel com el d’ara. Se sap que on crema el subsòl el terra perd consistència i al trepitjar s’enfonsa... i per això en aquella ocasió alguns caminants van caure en petites coves i van patir cremades. Ara torna a cremar i només ho podem saber perquè alguns dies s’escapa fum per alguna esquerda... la notícia original que he llegit conté una explicació gràfica aquí. La foto també és de la mateixa font original, de El Periódico de Catalunya.
L’incendi només es podrà apagar si s’inunda el terreny, i això sembla que intentarà fer el govern en un futur proper... de moment, però, les Tablas de Daimiel s’assequen a la superfície... i es cremen a les profunditats... una pena si fos un terreny natural qualsevol... i una vergonya tenint en compte que és un Parc Natural Reserva de la Biosfera se suposa que protegit...
Per a fer aquesta entrada -i la que vindrà després- he consultat 4 articles: article 1, 2, 3 i 4. Les fotografies són de http://3.bp.blogspot.com i de http://www.euroresidentes.com.
La història de les Tablas de Daimiel és la història d’un dels 38 espais que l’UNESCO reconeix a Espanya com a Reserva de la Biosfera, i que està agonitzant per la manca de sensibilitat de la gent que viu als seus voltants (Ciudad Real) i a la incompetència dels governants amb poder de decisió de la zona.
Les Tablas de Daimiel era una zona similar als Aiguamolls de l’Empordà, enmig d’una regió seca, on la riquesa animal era elevadíssima. Una zona humida envejada arreu de la Comunitat Europea que s’està convertint a marxes forçades en una zona semidesèrtica. Per a què us feu una idea, de les 1928 hectàrees que estaven inundades quan es va crear el Parc Natural, avui dia només queden 15 (i aquestes tenen aigua que circulava subterrània a la zona i que ha estat bombejada a l'exterior). Perquè ens entenguem, si inicialment teníem un parc inundat que ocupava una zona aproximada que coincidiria amb un quadrat de 4.5 km de costat, ara actualment tenim un quadrat de només uns 400 metres de costat.
La pregunta que podríeu fer ara és: com és que ha passat això?
La resposta podria trobar-se en el fet què en els darrers 25 anys la superfície de camps de regadiu de la zona s’ha multiplicat per 50, el que comporta una necessitat d’aigua per a regar important. Pous i pous s’han construït –alguns legals, d’altres no- per poder disposar d’aigua quan calia, i la zona s’ha omplert de vinyes i oliveres, però també de plantacions de remolatxa, cebes, síndries i melons. Enmig de Castilla La Manxa!! Convertir camps de conreu de secà a regadiu fou un dels mitjans principals amb que els governants van impulsar el creixement econòmic de la zona. Això no hagués estat un problema si hagués existit un control sobre l’explotació de la zona... ara ja es constata que hi ha excés d’ús i que l’aqüífer 23 - el gran portador d’aigua al centre de la Península Ibèrica - està sec... A més, no hi ha possible canvi a curt plaç, perquè la gent no vol abandonar allò que els dóna de menjar, i els governs no saben com dinamitzar la zona i potenciar d’altres activitats econòmiques. A tot això cal afegir que l’aigua que circula pels rius de la regió va a parar en part a Múrcia i Alacant per a conreus de regadiu i camps de golf, quelcom que fa anys que es critica en una zona que és de manera natural molt seca.
Amb tot plegat, ara la única manera d’obtenir aigua per produir productes agrícoles o per mantenir vives les Tablas de Daimiel, és el transvasament d’aigua d’altres zones que sí en tinguin. El problema és que els transvasaments que ja s’han fet no han funcionat: de fet, els resultats han estat patètics. En el darrer, només el 2.5% de l’aigua enviada va arribar a destí: en unitats de mesura, dels 20 hectòmetres cúbics enviats només van arribar 0.7. I en d’altres ocasions es va considerar un èxit un 15% d’aigua arribada. Així, doncs, l’aigua es perd pel camí, degut a extraccions il·legals i a pèrdues de la xarxa. Un altre problema afegit és que per a fer els transvasaments s’aprofita sovint el llit del riu Cigüela, que passa èpoques de sequera important i que, per això, les terres del seu llit absorbeixen molta quantitat d'aigua quan aquesta arriba, de la mateixa manera que ho fa la sorra de la platja.
Així, doncs, el problema de les Tablas de Daimiel és un problema que ve de lluny... un problema creat per haver crescut en excés l’ús d’un aigua que no es tenia, per créixer econòmicament en un sentit que no havia de ser, per no tenir les infrastructures que calen quan es necessiten, per no mostrar una sensibilitat i uns coneixements els encarregats i mandamassos de torn, i per no aplicar unes polítiques econòmiques, hídriques i ecològiques com calen a la zona. La solució actual al problema és possible i senzilla, però no fàcil: deixar que torni l’aigua a l’aqüífer 23, que dóna l’aigua a les Tablas de Daimiel i, en general, a la que era la Manxa Humida. Però, amb quin cost humà i econòmic?
Aquests dies es parla molt de coets, arrel del llancament d’un nou model per la Nasa. Llegeixo un article de muyinteresante.es publicat el 29 d’octubre de 2009 sobre 10 fets importants en l’evolució històrica i tecnològica dels coets i em sorprèn un fet del que després –desgraciadament- no trobo més informació a Internet.
Resulta que molts coneixeu la gossa Laika astronauta (en vam parlar en aquest bloc el curs passat, i podeu veure el que vam dir aqui), però pocs coneixerem a una ovella que va volar menys lluny, però molt abans. Imatges de http://3.bp.blogspot.com i www.cartoonstock.com
La breu història es remunta l’any 1806 i es situa a França. Allà existia un pirotècnic anomenat Claude Fortuné Ruggieri que va experimentà forca temps amb coets que portaven ratolins al seu interior. La seva fita més important fou un experiment a la ciutat de Marsella, que com veieu ha passat a l’història, en el que va enviar una ovella a 200 metres d’altitud.
Alguns us preguntareu si l’ovella va sobreviure... la resposta és que sí: va aconseguir recuperar-la viva gràcies a un paracaigudes...
Retrocediu en el temps i penseu en l’època i en un coet que surt disparat cap amunt 200 metres!! Espectacular!!
p.d. El que no sabem és el nom que tenia l'ovella -si en tenia-. Nosaltres, per enrecordar-nos d'ella, l'haurem de batejar... què us sembla? Li diem Claudia, Fortunata, Marsellessa...?
Parlant de fotografies, aquests dies també s'han conegut uns altres premis fotogràfics: els Nikon Small World 2009. Jo crec que algunes de les fotografies premiades encara són més espectaculars que les que vau poder veure fa uns dies.
M'assabento dels premis a partir d'una ressenya a muyinteresante.es que consta de dos fulls. Aquí teniu els enllacos a la primera i a la segona pàgina.
La galeria de premiats es pot visitar a la web oficial del concurs en anglès, a la qual podeu accedir fent un clic aquí. La fotografia que veieu és una imatge d'un embrió de guppy -un peix clàssic d'aquari- augmentat 40 vegades, feta per Shamuel Silberman. Si entreu i feu una ullada podeu compartir quina fotografia us agrada especialment.
Llegeixo un article de Mauricio Bernal publicat a El Periódico de Catalunya el 25 d’octubre de 2009 sobre l’exposició “Darwin observador” que han preparat al CosmoCaixa - en relació amb el viatge que va fer en el Beagle i que va mostrar-li un món que després condicionaria les seves idees revolucionàries sobre l’evolució de les espècies-.
La versió original de l’article la podeu llegir aquí. L’exposició conté objectes originals recol·lectats per Darwin ja fa més de 170 anys, com una closca gegant d’una tortuga de les illes Galàpagos, un còndor xilè, els ocells que inspiraren la seva teoria, textos originals... una joia per aquells a qui agrada o interessa aquest tema...
Us deixo un vídeo on podeu veure a un dels “popes” del museu, en Jorge Wagensberg, parlant i explicant com és l’exposició i per què val la pena. A veure qui s’anima i organitzem un grup per anar un dissabte al matí al museu a veure l’expo.
Llegeixo un article publicat el 25 d’octubre de 2009 a El Periódico de Catalunya sobre una planta de tractament –de compostatge- de Sant Cugat del Vallés. L ‘article aprofita per explicar què es fa amb la matèria orgànica recollida selectivament; és a dir, amb les escombraries que llencem al contenidor petitó de color marró.
Explica que en dos mesos obtenim abonament agrícola a partir de l’escombraria orgànica recollida selectivament, que hi ha 20 plantes a Catalunya que poden fer aquest procés, que de cada quilogram de deixalles que es recull s’obtenen uns 300 grams de compost - ja que el 40% del pes és aigua o es converteix en gas durant la fermentació -, que al voltant d’un 15% de les deixalles que arriben d’aquests contenidors no són restes orgàniques i que és veritat la “llegenda urbana” que el que no es pot fer servir d’aquests residus acaba anant a l’abocador, però que la quantitat que hi va després de passar per aquesta planta és molt menor.
Finalment, explica que el procés de maduració o de transformació de deixalles a abonament és un procés natural que es fa amb els bacteris que porten les pròpies restes orgàniques i que, bàsicament, el que es fa a la planta de tractament és airejar per proporcionar oxigen i humidificar perquè no falti mai aigua i es puguin donar totes les reaccions químiques que calen. La natura, com sempre, és ja plena de saviesa...
Fa una setmana que es coneixen les fotografies guanyadores en el concurs Wildlife Photographer of the Year, que segurament és el concurs anual de fotografia de natura més important del món. Llegeixo una ressenya a muyinteresante.es que us aconsello especialment. Podeu consultar-la fent un clic aquí.
El concurs inclou un total de 17 categories (hi ha un bon grapat) i de les més distribuides jo em quedaria amb la de la formiga bevent una gota d'aigua que trobo preciosa.
Aquí s'està parlant molt d'una feta per un espanyol, José Luis Rodríguez, d'un llop saltant una valla d'un cercat de bestiar. Podeu llegir un article al respecte, amb detalls de la fotografia, aquí.
Si teniu ganes i temps, podeu fer una ullada a la web oficial del concurs... no us deixarà indiferents.
Llegint una notícia publicada el 24 de setembre de 2009 a El Periódico de Catalunya i signada per Antonio Madridejos, em venen diverses coses al cap (imatges de icecor.com)
La notícia es titula “Espanya fou el líder mundial del 2008 en energia fotovoltaica”. Pensareu llegint això que Espanya és una potència mundial en aquesta energia, i aquesta idea no pot ser més llunyana de la realitat. És per això que –sovint- llegir els titulars de les notícies només ens pot portar a errades importants i desconeixença general del que passa al món. De fet, la notícia hauria de dir que “Espanya fou el líder mundial en potència instal·lada durant el 2008 d’energia fotovoltaica”, que és una idea força diferent.
Abans de res, cal que diferencieu els plafons fotovoltaics del plafons tèrmics, que ja són més freqüents i que utilitzen la llum per a generar calor. Estem parlant, doncs, dels fotovoltaics, més complexos i més productius.
La realitat és que en un país com el nostre, depenent quasi total de les fonts d’energia d’altres, i on les localitats turístiques per excel·lència són les de platja pel bon temps i molt de sol que gaudim, la generació d’electricitat amb plafons fotovoltaics és el 0.3% de la producció. Simplement, patètic, no creieu?
Sembla, però, que ens estem posant les piles. A veure si és veritat. En el 2008 es van instal·lar 4 vegades més megawats que en el 2007. I som el segon país europeu en potència total instal·lada. Pel que sembla, els altres estan pitjor que nosaltres...De fet, l’èxit espanyol sembla que té a veure amb la presa dels promotors per construir abans que entri en funcionament un nou marc legal ja menys avantatjós per a ells. La picaresca espanyola, en aquest cas, funciona a favor de l’ecologia.
La notícia acaba amb un repàs dels principals fabricants de la tecnologia per aprofitar la llum. Tot i que es reparteixen el pastís econòmic els alemanys, els estadounidencs i els japonesos, a que no sabeu quina és el principal fabricant mundial? Com sempre últimament, la Xina.
M’assabento llegint una notícia -publicada a El Periódico de Catalunya el 10 del 10 i signada per Antonio Madridejos- que la NASA va enviar la sonda Lcross propulsada pel coet Centaur a la Lluna, amb un únic objectiu: fer-los impactar contra el cràter Cabeus –prop del pol sud- de la Lluna i descobrir així si hi ha aigua o no en aquesta zona del nostre satèl·lit. (imatge de http://the-moon.wikispaces.com)
L’estratègia era relativament senzilla. Primer, el coet Centaur de 2000 kg va impactar a una velocitat de 2.5km/s contra la Lluna. 4 minuts després, la sonda Lcross de 700 kg va creuar l’estela de l’anterior impacte, va analitzar els materials expulsats pel xoc i després es va estavellar també. Encara no s’han analitzat prou els resultats obtinguts, però em sorprèn el fet que tants milers de dòlars s’hagin perdut per sempre per un objectiu com aquest. Darrera de tot plegat –segurament- està l’interès de la NASA de conèixer les possibilitats d’explotació de l’aigua en un futur on existeixi una base permanent a la Lluna.
El departament de Ciències de l'Escola Cultura Pràctica de Terrassa us dóna la benvinguda i us anima a endintrar-vos en les pàgines d'aquesta bloc. Segur que descobrireu quelcom de nou!
